La vaga general celebrada el passat 29 de septembre és, tal vegada, la vaga amb una valoració sobre el seu èxit o fracàs més controvertida, depenent de qui faça aquesta valoració.
A nivell de Castelló, els sindicats majoritaris UGT i CCOO varen realitzar una valoració molt positiva, destacant especialment el sector industrial, on al metall haurien parat un 85% de treballadors i un 70% a la ceràmica. El Port del Grau de Castelló, així com els serveis de neteja de la ciutat varen enregistrar aturades molt significatives. Per altra banda, la patronal ceràmica ASCER desmentía les dades de la vaga al sector, xifrant l’aturada en el 20% del personal, i reconeixent que un 11% de les empreses varen aturar completament la producció, un 16% ho feren parcialment i un 73% varen tenir una activitat normal (Levante, 30-09-2010). Les empreses BP i Porcelanosa, referents industrials al nostre territori, varen aturar pràcticament la seua activitat. Fet exhibit pels sindicats com una clara victoria de la protesta.
Enfront el relatiu èxit de la vaga al sector industrial local, si excloem les petites i mitjanes empreses de la majoría de polígons industrials, altres sectors com l’administració pública (ensenyament, sanitat, administració...) i petits comerços, varen ser poc receptius a la realització de l’aturada.
La manifestació oficial de la vesprada, tot i defensar els sindicats la xifra de 20.000 persones, va ser bastant escasa. Algunes persones més d’entre 3.000 i 4.000, xifra que donava tant la policia local com la Subdelegació de govern, sembla molt més verosímil. En aquest sentit, cal destacar l’èxit de la manifestació alternativa que, sota el lema de “La crisi que la paguen els rics” i convocada per la Coordinadora pel repartiment del treball i la riquesa, aplegà al voltant de 600 persones (Indymedia La Plana, 07-10-2010).
En qualsevol cas, els sindicats majoritaris han segut capaços d’escenificar una protesta mobilitzant els sectors productius on són més forts (especialment la industria). Les seues bases sindicals per excelència (obrers industrials, de mitjana edat, amb antiguitat a l’empresa, en empreses mitjanes/grans...) s’han vist perjudicats per la Reforma laboral del govern socialista més que en altres ocasions, tot i que l’agressió és contra el conjunt de la classe treballadora i les classes populars en general.
Al mateix temps, les mesures contemplades en la Reforma que afecten directament l’acció dels sindicats majoritaris (negociació col.lectiva, conflictes per acomiadament, ...) han segut el detonant de la seua indignació, fent que la vaga general arribe dos anys tard, fins que s’han vist tocats els interesos corporatius sindicals.
Diversos reptes segueixen ara damunt la taula:
- No s’ha aturat la reforma laboral, ni les previsibles reformes i retallades socials (pensions, serveis públics, polítiques socials, etc..).
- La vaga ha segut un teatre on tots guanyen un poc i ningú perd sustancialment. El govern pateix la protesta, però fa passar la reforma com a inevitable, amb l’ajuda de la quasi totalitat de mass media. Els sindicats salven la cara davant la seua afiliació i els seus alliberats, i contenen, fins el moment, moviments de protesta més radicals, escenificant la vaga.
- Dintre l’espectacle de la vaga, trobem la ferotge ofensiva antisindical i aniobrera de la dreta mediàtica i política. Curiosament, en nom del “Dret individual al treball” no respectat pels esquirols el día de la vaga, els altaveus de la dreta neoliberal i dels interesos patronals han carregat contra el sindicalisme com a acció social i política. No solament contra el sindicalisme groc i pactista de CCOO i UGT, sinò contra aquesta forma d’organització i lluita obrera. Tal vegada els ciutadans de bé d’aquest país tenen por al contagi de moviments com els de Grècia o França.
- Tal vegada el repte més important de futur és com reinventem la vaga (tal i com han experimentat diferents moviments socials a l’estat), com reinventem el sindicalisme i el conjuguem amb altres propostes socials i polítiques, com coordinem lluites i teixim xarxes per a extendre la mobilització més enllà del 29-S...
A nivell de Castelló, els sindicats majoritaris UGT i CCOO varen realitzar una valoració molt positiva, destacant especialment el sector industrial, on al metall haurien parat un 85% de treballadors i un 70% a la ceràmica. El Port del Grau de Castelló, així com els serveis de neteja de la ciutat varen enregistrar aturades molt significatives. Per altra banda, la patronal ceràmica ASCER desmentía les dades de la vaga al sector, xifrant l’aturada en el 20% del personal, i reconeixent que un 11% de les empreses varen aturar completament la producció, un 16% ho feren parcialment i un 73% varen tenir una activitat normal (Levante, 30-09-2010). Les empreses BP i Porcelanosa, referents industrials al nostre territori, varen aturar pràcticament la seua activitat. Fet exhibit pels sindicats com una clara victoria de la protesta.
Enfront el relatiu èxit de la vaga al sector industrial local, si excloem les petites i mitjanes empreses de la majoría de polígons industrials, altres sectors com l’administració pública (ensenyament, sanitat, administració...) i petits comerços, varen ser poc receptius a la realització de l’aturada.
La manifestació oficial de la vesprada, tot i defensar els sindicats la xifra de 20.000 persones, va ser bastant escasa. Algunes persones més d’entre 3.000 i 4.000, xifra que donava tant la policia local com la Subdelegació de govern, sembla molt més verosímil. En aquest sentit, cal destacar l’èxit de la manifestació alternativa que, sota el lema de “La crisi que la paguen els rics” i convocada per la Coordinadora pel repartiment del treball i la riquesa, aplegà al voltant de 600 persones (Indymedia La Plana, 07-10-2010).
En qualsevol cas, els sindicats majoritaris han segut capaços d’escenificar una protesta mobilitzant els sectors productius on són més forts (especialment la industria). Les seues bases sindicals per excelència (obrers industrials, de mitjana edat, amb antiguitat a l’empresa, en empreses mitjanes/grans...) s’han vist perjudicats per la Reforma laboral del govern socialista més que en altres ocasions, tot i que l’agressió és contra el conjunt de la classe treballadora i les classes populars en general.
Al mateix temps, les mesures contemplades en la Reforma que afecten directament l’acció dels sindicats majoritaris (negociació col.lectiva, conflictes per acomiadament, ...) han segut el detonant de la seua indignació, fent que la vaga general arribe dos anys tard, fins que s’han vist tocats els interesos corporatius sindicals.
Diversos reptes segueixen ara damunt la taula:
- No s’ha aturat la reforma laboral, ni les previsibles reformes i retallades socials (pensions, serveis públics, polítiques socials, etc..).
- La vaga ha segut un teatre on tots guanyen un poc i ningú perd sustancialment. El govern pateix la protesta, però fa passar la reforma com a inevitable, amb l’ajuda de la quasi totalitat de mass media. Els sindicats salven la cara davant la seua afiliació i els seus alliberats, i contenen, fins el moment, moviments de protesta més radicals, escenificant la vaga.
- Dintre l’espectacle de la vaga, trobem la ferotge ofensiva antisindical i aniobrera de la dreta mediàtica i política. Curiosament, en nom del “Dret individual al treball” no respectat pels esquirols el día de la vaga, els altaveus de la dreta neoliberal i dels interesos patronals han carregat contra el sindicalisme com a acció social i política. No solament contra el sindicalisme groc i pactista de CCOO i UGT, sinò contra aquesta forma d’organització i lluita obrera. Tal vegada els ciutadans de bé d’aquest país tenen por al contagi de moviments com els de Grècia o França.
- Tal vegada el repte més important de futur és com reinventem la vaga (tal i com han experimentat diferents moviments socials a l’estat), com reinventem el sindicalisme i el conjuguem amb altres propostes socials i polítiques, com coordinem lluites i teixim xarxes per a extendre la mobilització més enllà del 29-S...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada