A les comarques del País Valencià es va fent patent la magnitud de la crisi económica tal com avancen els mesos.
El 2010 ha tancat amb una caiguda del PIB del 3'95% al País Valencià, prou més elevada que el 0'2% positiu del conjunt de l'Estat español.
Una causa d'aquesta caiguda, més pronunciada que a altres territoris, és la destrucció del teixit productiu a les terres valencianes, especialment el sector de la construcció i les industries i serveis vinculats a aquesta, però poc a poc també altres activitats.
Així, el conjunt del país ha perdut el 15% de les empreses i el 12% dels treballadors autònoms, a banda dels més de 580.000 treballadors que han perdut el treball.
Des de 2007 han tancat més d'un milió d'empreses i negocis, la majoría sense asalariats o amb menys de 5 persones treballant. Si la mitjana estatal de destrucció d'empreses es situa al voltant del 10% en aquests tres anys, la valenciana junt a la murciana son les comunitats amb els valors més alts. Al País Valencià un 15% de les empreses han tancat per problemes de morositat o falta de finançament.
Aquesta situació de destrucció productiva ha provocat que la contribució valenciana al PIB estatal caigue del 14% en 1995 al 10% de 2009.
A aquesta caiguda de l'activitat económica, hi ha que sumar l'endeutament de la Generalitat valenciana, que es la segona administració autonomica amb una deuda més elevada, després de Catalunya, i seguida de Madrid. Les tres comunitats sumen el 55% de la suma total del deute autonómic.
A partir de suggeriments de persones lectores del bloc, realitzem una breu noticia sobre el tema de l’economia submergida a Castelló. Animem els lectors i les lectores a seguir investigant i unint esforços.
Ara fa un any, l’entonces Ministre de Treball, Celestino Corbacho, feia públic que l’economia submergida a l’estat espanyol ascendia ja fins el 20% del PIB. 1 euro de cada 5 que es mouen a l’estat espanyol ho fa fora de les lleis d’Hisenda, Seguretat social y altres organismes de l’estat.
Al mes de març de 2010, una associació de personal tècnic d’Hisenda (GESTHA) feia públic que a Castelló l’economia submergida ascndia al 19’5% del PIB provincia. Aquesta valoració suposava un moviment de diners negres de 2.700 milions d’euros anuals. Xifra que equivaldria a un frau mitjà de 4.600 euros per habitant castellonenc.
Els tècnics d’Hisenda afirmen que la darrera dècada la bolsa de diner negre ha augmentat un 40% a la provincia. Evidentment, darrere d’aquesta operació de frau generalitzada hi, per una banda, l’entrada a l’euro en 2002 i , per l’altra, el boom inmobiliari que ha propiciat anys d’especulació i opacitat financera.
Aquesta mateixa font assenyala com una posible font de frau fiscal la caiguda de la recaudació per IVA (un 86% entre 207 i 2009) i de l’impost de societats (un 70% en el mateix periode), el que implica algo més de 1.000 milions d’euros en aquests dos anys. Una part important d’aquesta caiguda es deuria a la crisi, tot i que un altra part explicaria l’entrada de moltes empreses i profesionals particulars i autonoms a l’economia submergida per retallar despeses.
Evidentment, com assenyalen numerosos estudis universitaris europeus, els països del sud d’europa som especialistes en frau fiscal i economia submergida. Italia, Grècia i Portugal son, junt a l’estat espanyol, els estats amb majors proporcions d’economia submergida (al voltant del 20%), enfront un 10 o 12% al altres països de la Unió Europea.
Com a posibles causes d’aquest fenomen s’assenyalen varis fets, però sobretot podem assenyalar-ne dos:
1)una cultura més tramposa que justifica l’evasió individual d’impostos, a partir d’una percepció dels poders públics i empresarials com a més corruptes que a altres països.
2)Un major pes de sectors més fàcilment falsejables com la construcció i el turisme. A açò cal sumar un teixit productiu basat en empreses més menudes i en molts treballadors autònoms que més fàcilment poden evadir impostos i realitzar activitat econòmica il.legal.
Per suposat, uns sistemes d’inspecció fiscal i laboral molt més relaxats i amb menys recursos que a altres països, acaben d’explicar estos fets.
També aquest fet del gran volum d’economia submergida ajuda a explicar perquè els i les joves, les persones a l’atur i altres col.lectius no hem pres encara els carrers. Per una banda, la por a perdre allò que ja tenim, no perdre l’habitatge, etc…, per l’altra, perque hi ha molta gent treballant en negre a diversos sectors. No explicariem per què hi ha quasi dos milions de persones inscrites a l’atur sense prestació des de fa mesos….
En qualsevol cas, la qüestió del gran volum d’economia subergida a les nostres comarques i a l’estat espanyol, en opinió dels tècnics d’Hisenda representa un problema fiscal molt greu que s’hauria d’afrontar amb un Pla antifrau que opere, sobretot, contra les empreses i les grans fortunes, que son qui més volum de diners evadeixen. Si es fes açò, no caldrien les retallades en ajudes socials (atur, pensions, dependencia, educació i sanitat…) ni en drets laborals (retallades de salaris, acomiadaments més barats, etc…).
La crisi la podria pagar qui la creat de forma més considerable: les empreses que s'han enriquit tots estos anys, les constructores i bancs, i les grans fortunes que han tingut mà lliure per especular, evadir diners a paradisos fiscals, i apropiar-se del treball, els diners i el territori de la majoria social.
Segons declarava la regidora de Benestar social de l’Ajuntament de Castelló el passat 25 de novembre, les sol.licituds de prestacions econòmiques als serveis socials havia augmentat aquest any 2010 un 34% respecte l’anterior. Segons aquesta mateixa font, unes 40.000 persones s’havien acostat als serveis socials per rebre algún tipus d’ajuda econòmica (alimentació, escolarització, menjador escolar, ajudes de lloguer o hipoteca, etc..). Aquestes xifres triplicarien les registrades en 2008, quan foren quasi 13.000 persones les sol.licitants.
A les situacions d’atur, marginació social i exclusió, s’uneixen ara l’agreujament de la precarietat laboral per a aquelles persones treballadores que encara mantenen o troben treball. Segons fonts del Ministeri de treball, entre 2008 i 2009 la població assalariada castellonenca ha perdut una mitjana de 900 euros en els seus ingresos anuals.
El diari Las Povincias del 26 de novembre es feia també ressò del problema que estava començant a ocasionar l’afluència de persones indigents o amb necesitat econòmica als contenidors de basura de molts municipis de les comarques: Onda, Vinaròs, Benicarló, Vall d’Uixò, Burriana… Els respectius Ajuntaments es plantegen incrementar el control polcial i inclús aprobar ordenances repressives amb aquestes pràctiques.
El tercer trimestre de 2010 la xifra de persones a l’atur a les comarques de Castelló superava les 70.000, arribant a vora el 24% de la població activa. Quasi un 1 de cada 4 persones que volen treballar no poden fer-ho.
Entre el tercer trimestre de 2007 i 2010 s’han destruit uns 47.000 llocs de treball, mentre el nombre de persones aturades ha aumentat en 58.000, fins arribar a la xifra actual.
Per sectors econòmics, la industria ha perdut desde 2008 quasi 20.000 llocs de treball, moderant-se la perduda entre 2009 i 2010 (quan s’han perdut solament 1.000 llocs de treball). En el mateix periode la construcció ha perdut 13.500 llocs de treball, dels quals 3.000 s’han destruit el darrer any. Els serveis han perdut 10.000 llocs de treball, dels quals 9.000 ho han fet en el darrer any.
Aquesta evolució ens indica com en un primer moment de la crisi la destrucció de llocs de treball es centra a la construcció inmobiliaria i la industria del taulell, mentre posteriorment es resenteixen els serveis com a conscuencia de la perduda de poder adquisitiu de gran part de families treballadores. Així, no ha segut fins la segona meitat de l’any 2009 quan els serveis han notat els efectes de la crisi sobre els nivells d’ocupació.
Segons feia públic ADICAE el passat més de novembre, 4.861 families castellonenques han perdut la vivenda per no poder pagar la hipoteca entre 2007 i 2010. Entre aquests anys, la xifra d’execucions hipotecaries ha anat duplicant-se any a any, pel que al tancar el 2010, ADICAE apunta al voltant de 3.000 execucions hipotecaries aquest any.
L’any 2009, segons un estudi de la publicació “Pública subasta”, es varen treure a subasta judicial un mínim de 10 vivendes a la semana a la provincia de Castelló, provinents d’execucions hipotecaries. Un total de 485 vivendes es varen subastar per procediment judicial, a les que hi hauria que sumar les subastades directament per entitats bancaries o per l’Agencia Tributaria (Mediterraneo, 6/8/2010).
Segons recollía també el periòdic Mediterraneo (6/8/2010), un 30% de les families castellonenques amb hipoteca varen haver de retardar o aplaçar algún dels pagaments per motius econòmics l’any 2009. Aquell any, més de 22.000 persones varen acudir a les oficines bancàries per modificar les condicions de la hipòteca, una mitjana de 85 cada dia laborable. El periòdic, que citava l’Agencia Negociadora de Productes Bancaris, ressenyava també que un 50% de families amb hipoteca declarava tenir molts problemes per arribar a fi de mes i pagar les quotes.
Segons fonts de la Policia Local de Vila-real, la col.laboració d’aquest cos amb els agents judicials per a embargar les vivendes a les persones que ja no poden pagar el deute amb el banc s’han triplicat entre 2009 i 2010. En aquest periode, s’han passat de 124 embargaments de vivendes en 2009 a 370 aquest darrer any.
“El 30% de los Ayuntamientos irán este año a la quiebra”. Amb aquest titular obría noticia el periòdic digital eleconomista.es el passat mes de juliol. Al text, el periodic es feia ressò de la información difosa per la Federació de Municipis i Provincies, segons la qual 400 municipis a l’estat ja fa temps que han deixat de pagar les seues propies despeses (aigua, llum, telèfon, etc.). El següent pas serà vore com molts municipis poden vore’s fer fallida i haver de suspendre pagaments de nòmines i prèstecs bancàris. Segons diverses fonts, 1 de cada 3 municipis a l’estat pot estar en esta situació els pròxims messos.
La crisi del model financer-inmobiliari, que generaba la major part dels ingresos financers dels municipis, és la responsable de la fallida dels Ajuntaments. En 2007, els impostos municipals sobre Bens Inmobles (IBI) i els imposts sobre construccions, instal.lacions i obres suposaven al voltant del 50% dels ingresos dels municipis. Aquests impostos, junt als que graven les plusvalúes generades per compra-venda de terrenys i altres com l’IAE (impost sobre activitats econòmiques) i fins i tot el de vehicles a motor (Impost de circulació), eren alimentats sobremanera per les dinàmiques especulatives i desarrollistes del sector inmobiliari-financer.
En 2008, l’Ajuntament de Castelló va anunciar un Plà d’Estabilitat per salvar la situación financera del consistori. Ja durant l’any 2005, els ingressos corrents de l’Ajuntament no arribaven a cobrir les despeses, amb el que ens trobaven amb situación d’endeutament. I això enmig del boom econòmic!.
El passat mes de maig, l’alcalde Alberto Fabra anunciava que solamente hi havia 15.000 euros com a recurs ordinari per a les Inversions d’aquest any, amb el que anunciava: “no vamos a poder poner ni una farola”. La resta d’inversió s’hauruia de fer amb prèstec bancari (20% del total) o mitjançant la venda d’uns terrenys públics (60% ). (El País 26/05/2010).
Front a la davallada d’ingresos municipals derivats de la construcción d’inmobles i la falta de crédit bancari, donat el gran endeutament existent, els Ajuntaments han optat, entre altres coses, per pujar els impostos municipals al conjunt de la ciutadania, especialmente l’IBI que tributa qualsevol ciutadà/na propietaria d'un immoble al municipi.
Castelló és, junt a Pamplona i Palma de Mallorca, de les tres ciutats on l’IBI pujarà més aquest any al voltant d’un 6%. A banda de la pujada d’aquest any, cal tenir en compte que en 2007 es va revisar el valor catastral dels inmobles, que va suposar una pujada global d’un 23% en la recaudació municipal per aquest concepte.
La política fiscal de l’Ajuntamnent està carregant el pes de la crisi econòmica sobre el conjunt de la ciutadanía, amb el que els problemas s’agreugen per a les famílies amb menys recursos, persones afectatdes per l’atur, pensionistes, etc. Des de 2008, any en que esclata la bombolla especulativa, l’Ajuntament ha anat pujant els impostos sempre per damunt de l’augment dels preus (IPC), amb l'afegit de l'impacte sobre la renda de qui menys té.
La vaga general celebrada el passat 29 de septembre és, tal vegada, la vaga amb una valoració sobre el seu èxit o fracàs més controvertida, depenent de qui faça aquesta valoració.
A nivell de Castelló, els sindicats majoritaris UGT i CCOO varen realitzar una valoració molt positiva, destacant especialment el sector industrial, on al metall haurien parat un 85% de treballadors i un 70% a la ceràmica. El Port del Grau de Castelló, així com els serveis de neteja de la ciutat varen enregistrar aturades molt significatives. Per altra banda, la patronal ceràmica ASCER desmentía les dades de la vaga al sector, xifrant l’aturada en el 20% del personal, i reconeixent que un 11% de les empreses varen aturar completament la producció, un 16% ho feren parcialment i un 73% varen tenir una activitat normal (Levante, 30-09-2010). Les empreses BP i Porcelanosa, referents industrials al nostre territori, varen aturar pràcticament la seua activitat. Fet exhibit pels sindicats com una clara victoria de la protesta.
Enfront el relatiu èxit de la vaga al sector industrial local, si excloem les petites i mitjanes empreses de la majoría de polígons industrials, altres sectors com l’administració pública (ensenyament, sanitat, administració...) i petits comerços, varen ser poc receptius a la realització de l’aturada.
La manifestació oficial de la vesprada, tot i defensar els sindicats la xifra de 20.000 persones, va ser bastant escasa. Algunes persones més d’entre 3.000 i 4.000, xifra que donava tant la policia local com la Subdelegació de govern, sembla molt més verosímil. En aquest sentit, cal destacar l’èxit de la manifestació alternativa que, sota el lema de “La crisi que la paguen els rics” i convocada per la Coordinadora pel repartiment del treball i la riquesa, aplegà al voltant de 600 persones (Indymedia La Plana, 07-10-2010).
En qualsevol cas, els sindicats majoritaris han segut capaços d’escenificar una protesta mobilitzant els sectors productius on són més forts (especialment la industria). Les seues bases sindicals per excelència (obrers industrials, de mitjana edat, amb antiguitat a l’empresa, en empreses mitjanes/grans...) s’han vist perjudicats per la Reforma laboral del govern socialista més que en altres ocasions, tot i que l’agressió és contra el conjunt de la classe treballadora i les classes populars en general.
Al mateix temps, les mesures contemplades en la Reforma que afecten directament l’acció dels sindicats majoritaris (negociació col.lectiva, conflictes per acomiadament, ...) han segut el detonant de la seua indignació, fent que la vaga general arribe dos anys tard, fins que s’han vist tocats els interesos corporatius sindicals.
Diversos reptes segueixen ara damunt la taula:
- No s’ha aturat la reforma laboral, ni les previsibles reformes i retallades socials (pensions, serveis públics, polítiques socials, etc..).
- La vaga ha segut un teatre on tots guanyen un poc i ningú perd sustancialment. El govern pateix la protesta, però fa passar la reforma com a inevitable, amb l’ajuda de la quasi totalitat de mass media. Els sindicats salven la cara davant la seua afiliació i els seus alliberats, i contenen, fins el moment, moviments de protesta més radicals, escenificant la vaga.
- Dintre l’espectacle de la vaga, trobem la ferotge ofensiva antisindical i aniobrera de la dreta mediàtica i política. Curiosament, en nom del “Dret individual al treball” no respectat pels esquirols el día de la vaga, els altaveus de la dreta neoliberal i dels interesos patronals han carregat contra el sindicalisme com a acció social i política. No solament contra el sindicalisme groc i pactista de CCOO i UGT, sinò contra aquesta forma d’organització i lluita obrera. Tal vegada els ciutadans de bé d’aquest país tenen por al contagi de moviments com els de Grècia o França.
- Tal vegada el repte més important de futur és com reinventem la vaga (tal i com han experimentat diferents moviments socials a l’estat), com reinventem el sindicalisme i el conjuguem amb altres propostes socials i polítiques, com coordinem lluites i teixim xarxes per a extendre la mobilització més enllà del 29-S...
Aquest bloc neix amb la vocació de ser un espai per a la difusió i anàlisi crítica de diverses informacions referents a la realitat social de les nostres comarques.
Pretén ser un espai participatiu i de col·laboració des d'on difondre, a partir de diferents formats, aquella informació que sovint no arriba als debats públics sobre la qüestió i el conflicte social. I que ni tan sols es veu reflexada als mitjans de comunicació massiva.
Tanmateix, pretenem una aportació a la producció d'instruments teòrics i pràctics per a la transformació social, seguint la màxima de que per transformar la realitat, abans cal conèixer-la.
En principi, l'observatori s'organitzarà per àmbits temàtics, segons apareguen les aportacions.
Per tant, animem a que qualsevol persona face arribar informació, anàlisi, reflexions, etc... que semblen d'interès per a aquests objectius.
- Entre 2008 i 2010, s’han destruït més de 60.000 llocs de treball. - L’atur ha augmentat un 300%, amb una taxa del 25% i 77.500 persones aturades. - S’han destruït la meitat de llocs de treball a la construcció i l’agricultura, i una tercera part a la industria.
Una ullada a l’evolució de l’ocupació i l’atur durant els darrers 4 anys, posa de manifest els efectes de la crisi econòmica sobre les nostres comarques.
En primer lloc, les taxes d’atur a la província han experimentat des de 2006 un creixement espectacular, passant d’un 6’4% aquell any a un 25% al primer trimestre d’aquest 2010. El que implica que l’atur a les nostres comarques s’ha multiplicat per 4 en aquest període.
Segons sexes, si bé els primer anys l’atur en les dones era més agut, aquest va créixer més ràpidament entre els homes (especialment cap a finals de 2008 i durant 2009), fins que tendeix a igualar-se la taxa en 2010. Aquesta evolució està relacionada amb la ràpida destrucció de llocs de treball a la industria i la construcció, que afecta majoritàriament els homes, si bé el posterior increment de l’atur als serveis ha afectat considerablement les dones treballadores.
La taxa d’atur femení ha passat de 7’9% en 2006 a 25’4% en 2010, mentre la masculina passa de 5’3% a 24’8% en el mateix període.
Si ens fixem en les xifres absolutes, l’evolució de la destrucció de llocs de treball és encara més evident. L’atur a les comarques de Castelló ha sofert un increment del 300% sobre el valor de l’any 2006. En aquests 4 anys, hem passat de 19.000 persones aturades en 2006 a 77.500 en el primer trimestre de 2010.
Segons sectors de l’economia, aquells que han patit les majors destruccions de llocs de treball son la industria i la construcció. Si prenem el període 2008-2010, la industria perd 21.800 llocs de treball en dos anys, mentre la construcció en destrueix 21.900. El sector dels serveis perd 13.700 treballadors/es i l’agricultura 5.700.
En termes percentuals, a principis de 2010, la construcció ha perdut el 50% dels llocs de treball que tenia en 2008, l’agricultura un 43%, la industria el 33%, i un 8’4% els serveis. En conjunt, en aquests dos anys s’han destruït el 22% dels llocs de treball existents en 2008, any en que comencen a aguditzar-se els efectes de la crisi financera.
Un repàs a les noticies de premsa dels darrers mesos, referides a les conseqüències de la crisi econòmica a les comarques de Castelló, ens permet realitzar una anàlisi de l’actual situació general, i dels efectes que està tenint sobre el conjunt de la població, especialment les classes populars i la població treballadora.
El col·lapse del sistema mundial de crèdit, amb l’especial impacte sobre el mercat immobiliari i bancari a l’estat espanyol, ha frenat de forma precipitada l’activitat econòmica, especialment al sector de la construcció i a les empreses auxiliars d’aquesta.
Empreses i consumidors es veuen afectats per la falta de crèdit, que tan feliçment concedien fa uns anys les entitats financeres sota el paraigües de la bombolla especulativa de l’habitatge i de l’enginyeria financera neoliberal. Una vegada finalitzat el cicle de creixement del mercat immobiliari, es posa en evidència el caos creat pel sistema capitalista, amb la sobreoferta d’habitatge, el creixement desorbitat dels preus i la destrucció del territori.
A les nostres comarques, la crisi ha paralitzat no solament l’activitat de la construcció, sinó que afecta directament la principal industria de la província: la industria ceràmica. Aquesta és una de les causes que ha propiciat els elevats nivells de destrucció d’ocupació els darrers mesos, quan aproximadament 1 de cada 4 obrers de la construcció i la ceràmica han perdut el lloc de treball.
Passem a analitzar algunes característiques de l’actual situació socioeconòmica, simptomàtica de la fi d’un model de creixement econòmic i d’acumulació capitalista que moltes persones i moviments socials denunciàvem per insostenible, depredador i injust.
1. El model productiu castellonenc dels darrers anys.
De forma similar al context de l’estat espanyol, i d’altres països (Regne Unit, EE.UU), el creixement econòmic dels darrers 15 anys a les comarques de Castelló s’ha recolzat de manera escandalosa i insostenible en la construcció, principalment en la construcció residencial.
Segons dades de l’IVE, l’any 1996 es varen tramitar 851 llicencies d’obra de nova planta a tota la província, l’any 2000 eren 1.298, i per al 2006 se’n tramitaren 1.792. Açò representa un increment del 210% en 10 anys.Com a mostra, l’any 2006 es construïren a la ciutat de Castelló 1.956 noves vivendes, mentre que entre els anys 2004 i 2008 s’han construït més de 20.000 nous immobles urbans a aquesta ciutat.
Per altra banda, com venen denunciant diversos col·lectius socials y polítics, durant aquest període han augmentat espectacularment el nombre d’habitatges buits a les nostres comarques així com els preus d’habitatges nous i de segona mà. El col·lectiu Maulets denunciava l’any 2006 el fet que a la ciutat de Castelló hi hagués 12.305 habitatges buits, mentre el preu del metre quadrat de vivenda es situava en 1.664 euros.
A les comarques de Castelló, a banda del motor de la construcció, cal afegir el potent creixement de la industria taulellera, aprofitant l’empenta d’aquest sector. Així, segons dades de la patronal ASCER, el sector ceràmic a les nostres comarques concentra el 95% de la producció de paviment i revestiment ceràmic a nivell estatal, sent l’estat espanyol el segon productor mundial per volum de vendes, darrere d’Italia. En el període 1993-2003, aquest sector industrial va experimentar una expansió espectacular i sense precedents, incrementant la producció un 93%, duplicant el volum de vendes i passant de 16.300 treballadors a 25.600 (un increment del 56%), segons dades de la patronal. D’aquesta producció ceràmica, un 50% estava destinada al mercat estatal, influenciada de forma directa pel brutal augment de la construcció d’habitatge a l’estat.
La crisi del mercat financer a nivell mundial, amb la davallada del crèdit al consum i la inversió empresarial, ha significat la fi del cicle econòmic caracteritzat pel boom immobiliari, amb el que es coneix com l’explosió de la bombolla especulativa immobiliària. Sense crèdit fàcil (fons d’inversió de capital risc i hipoteques basura basades en diner fictici amb facilitat per moure’s arreu del món en qüestió de segons), el sistema s’estanca i no funciona.
2. La crisi del model industria taulellera-construcció.
La fallida del sector de la construcció a les nostres comarques s’evidencia en el fet que entre 2006 i 2009 les llicencies per a construcció de nova planta cauen un 98%, mentre augmenten els embargaments i el impagament d’hipoteques, així com la fallida d’empreses i l’atur al sector. Solament el darrer any s’han destruït al conjunt de les comarques castellonenques 10.200 llocs de treball a la construcció, segons font de l’EPA, el que implica un descens d’ocupats del 28% en un any, passant de 36.100 a 25.900. En termes percentuals, la construcció és el sector que més ocupació ha destruït en un any a les comarques de Castelló.
A aquesta conjuntura, cal afegir la crisi socioinstitucional que es ve generant els darrers anys, com a indicador de la fi d’un cicle immobiliari especulatiu a les comarques del litoral valencià. Crisi susceptible de convertir-se en un qüestionament de la legitimitat de les elits polítiques i econòmiques a les nostres comarques.Com a exemple, les mobilitzacions que de forma intermitent han esdevingut als nostres municipis i comarques, i que tenen el moviment Comprimís pel territori i els “Salvem...!” a nivell local com a referent al conjunt del País, tot i no haver-se convertit en moviment social capaç de forçar un canvi en la política urbanística general. A Castelló, podem citar el cas de la sentència del Tribunal Superior de Justicia de la C.V, que a mitjans de l’any passat anul·lava el Pla General d’Ordenació Urbana de la ciutat, i deixava de passada el conflicte amb els veïns i veïnes dels Mestrets estancat i amb difícil solució[1]. En aquesta situació no va faltar qui, des de l’oposició política a l’Ajuntament, declarés extingit el cicle polític i la solvència del Partit Popular a nivell local. Tant el PSPV com el Bloc Nacionalista varen atacar el model urbanístic del PP al Paí Valencià i, en general, el cas de l’anul·lació del PGOU a Castelló, considerat com un fet sense precedents en l’urbanisme espanyol (Las Provincias, 6/1/2009).
En qualsevol cas, s’està esgotant la onada de capitalisme popular que entusiasmava la nostra societat, sense distinció de classes: uns per les revaloritzacions de terrenys i propietats immobles, altres per les comissions immobiliàries i els guanys a la borsa, altres més per les hores extraordinàries i els destalls a l’obra i les empreses auxiliars, i uns altres tants per les hipoteques concedides de forma més que dubtosa per desbocades entitats financeres que havien descobert el finançament basat en capital risc i hipoteques basura a l’altra banda del món. La gran majoria de la societat es beneficiava del diner fàcil (i fictici) generat als mercats mundials de forma fraudulenta i de l’especulació amb el territori, sense pensar en el futur i les conseqüències d’aquesta actitud.
Per altra banda, pel que fa a la industria taulellera, l’altre motor econòmic de la província, la crisi ha tocat de forma evident la seua expansió espectacular dels darrers anys. La dificultat per obtenir crèdits, la perduda de mercat degut a la frenada de la construcció, i la fortalesa de l’euro, que dificulta l’exportació de mercaderies a altres països, han significat, per una banda, la davallada de la producció i les vendes i, per l’altra, el recurs patronal a la regulació de plantilles acomiadant milers de treballadors.
L’Index de Producció industrial de l’INE per a juny de 2009, mostrava una davallada de la producció taulellera del 30% respecte a 2008, acumulant tres anys consecutius de caiguda. Mentrestant, el Ministeri d’Industria reconeixia que el sector està afectat per la doble crisi del sector immobiliari i del sistema financer. (Las provincias 18/08/2009).
Per la seua banda, el sindicat UGT a les comarques de Castelló, denuncia reiterades vegades el recurs que venen fent els empresaris taulellers als Expedients de Regulació d’Ocupació temporals o definitius com a mecanisme per obtenir liquiditat financera per la via de l’estalvi en salaris, acomiadant treballadors majors de 45 anys de difícil recolocació i amb condicions de treball més bones que els treballadors més joves (Las Provincias 20/01/2009). Segons aquest sindicat, durant 2008, un 20% de les taulelleres van presentar ERO, afectant directament a vora 2.000 treballadors. Durant aquell any, es presentaren més de 75 Expedients de regulació i extinció d’ocupació (El Mundo 2/11/2008). Posteriorment, a principis de 2009 s’havien perdut més de 3.500 llocs de treball al taulell, i 7.000 treballadors més es trobaven afectats per Expedients de Regulació d’Ocupació. És a dir, que 1 de cada 4 treballadors del sector estava afectat per Expedients de Regulació, bé definitius, bé temporals.
En aquest context, el darrer any, el conjunt de la industria a les comarques de Castelló ha perdut 17.800 llocs de treball, passant de 67.400 a 49.600 treballadors, el que significa una perduda del 26% de llocs de treball que hi havia a l’octubre de 2008.
En termes generals, segons un informe econòmic de la Camara de Comerç de Castelló de juny de 2009, la perspectiva de futur de l’economia local es caracteritza per:
- Contracció del sector agrari, degut principalment als alts preus de les matèries primeres i els baixos preus de venda de la producció, que ja obliga a moltes produccions bé a tancar, bé a no cobrir les despeses. - Retrocés “més o menys important” del sector industrial, afectat per problemes de falta de dinamisme i de finançament, que tenen com a principal conseqüència el important volum de destrucció d’ocupació. - Davallada de l’activitat constructora propiciada pels alts nivells d’activitat dels anys precedents, la forta sobrevaloració de l’habitatge i l’excés d’endeutament d’empreses i famílies. - Clara perduda de dinamisme al sector comercial, afectat per l’endeutament del consumidor final, el increment de l’atur i la crisis econòmica general. - Retrocés de l’activitat turística, degut a la competència internacional, la crisi econòmica i l’atur.
Per a la Càmera de Comerç, la situació és crítica, i no millorarà fins, possiblement, finals de l’any que ve. Fins llavors, és segur que seguirà augmentant l’atur i caient l’activitat econòmica, a uns nivells més alts que al conjunt de l’estat espanyol.
Podem parlar de la fi d’un model socioeconòmic, que es basava de forma desproporcionada en la construcció immobiliària i el taulell com a motor de creixement. Com vorem, la crisi del model ens deixa una perduda considerable de llocs de treball i un elevat atur, un mercat de l’habitatge desrregulat i amb sobreoferta de vivendes i un urbanisme fortament desorganitzat i agressiu amb el territori. Per suposat, el factor més crític i urgent és el social, on cal tenir en compte els efectes de l’atur i de la perduda de poder salarial per part de la població treballadora i les classes populars, ja fortament castigades pel model neoliberal i desarrollista dels darrers anys.
3. Efectes socials de la crisi: atur, perduda activitat econòmica, pobresa, hipoteques, territori, etc…
Com a conseqüència de la destrucció d’ocupació, nombroses famílies castellonenques es troben en situació crítica per fer front a les hipoteques d’habitatges i altres despeses. L’Asociació d’Usuaris de la Banca, Caixes i Asegurances (ADICAE) de Castelló, denunciava en agost de 2008 que 6.200 famílies castellonenques, la meitat d’origen immigrant, es trobaven en risc d’impagament de les seues hipoteques, situació que podria desembocar en embargaments d’habitatges.
Segons feia públic el Deganat de Castelló en octubre de 2008, entre gener i setembre d’exie any s’havien dut a terme 294 execucions hipotecaries, més del doble que l’any anterior. Al mateix temps, s’havien multiplicat per cinc els judicis relacionats amb deutes impagats, duplicat els desnonaments (275 casos) i els procediments per reclamar crèdits de mitjana quantia (3.589). En aquest context, el jutge degà de Castelló, José Luis Conde Pumpido, declarava: “la carga de trabajo de los Juzgados de Primera Instancia de Castellón se ha hecho absolutamente inasumible" (Mediterraneo 26/10/2008).
A pesar de la situació al mercat de treball i de l’habitatge, en un estudi realitzat en maig de 2008 per la Conselleria d’Habitatge de la Generalitat Valenciana, es defensava la necessitat de construir 11.000 vivendes noves a la província de Castelló, degut a la demanda manifesta de la població. Un 70% d’aquesta demanda declara no tenir possibilitats econòmiques per accedir al nou habitatge, sent principalment població jove. Aquest fet contrasta de forma evident tant amb les xifres d’habitatges buits denunciats anteriorment, com amb les xifres del mercat de vivenda de lloguer, que compta amb 54.100 habitatges, dels quals 10.500 estan buits i disponibles al mercat (Levante 12/03/2009). En aquest sentit, un informe de l’Observatori Valencià de l’Habitatge, realitzat en 2008, posava de manifest que al voltant de 5.000 joves de Castelló no podrien accedir a la seua primera vivenda per problemes econòmics, ja que haurien de cobrar salaris un 118% superiors als actuals per poder comprar un habitatge de 100 metres quadrats al preu de mercat. Aquest estudi defensava que un 80% dels joves preferia comprar vivenda en lloc de llogar-la, a pesar dels problemes econòmics, mentre que un 30% d’aquests manifestava preferències per habitatges de protecció oficial. Podem concloure ràpidament, que un 50% dels joves castellonencs preferia, bé llogar un habitatge, bé comprar-ne un de protecció oficial. L’Observatori de l’Habitatge no donava importància a aquest fet, però és decisiu pel que fa al paper dels poders públics per intervenir, regulant o fomentant, el mercat de l’habitatge, cercant l’accés dels joves i les classes populars a vivendes dignes i frenant l’expansió especulativa del mercat immobiliari, mentre queden vivendes buides i en desús a les nostres ciutats.
Ens trobem, doncs, en una evident contradicció entre l’oferta i la demanda de vivenda a les nostres comarques, conseqüència de deixar en mans del mercat i la iniciativa privada l’urbanització i la producció d’habitatge. Estem enfront un problema de recursos econòmic, de polítiques socials i urbanístiques, més que en un problema d’oferta d’habitatge. . Per altra banda, pel que fa al mercat de treball, principal font de recursos per a la majoria de la població, les dades són bastant alarmants. Entre l’octubre de 2007 i el de 2009, el nombre de persones a l’atur s’ha disparat un 240%, passant de 18.000 a 63.000. Segons l’EPA, l’atur afecta avui a un 20’8% de la població activa a les comarques de Castelló, sent la província amb majors increments d’atur i una de les taxes més elevades de l’estat.
Precisament és l’atur la principal causa del progressiu empobriment i perduda de poder adquisitiu de les famílies castellonenques. Un informe de la Unió de Consumidors de Castelló de 2008 ja denunciava que el 60% de famílies castellonenques havia vist reduïts els seus ingressos un 8% respecte l’any anterior, que equivalia a una perduda mitjana de 900 euros anuals. En el cas del 30% de famílies amb els ingressos més baixos, l’informe cridava l’atenció sobre efectes aguts d’empobriment. Recentment, les dades del Banc d’Espanya mostren com s’està ressentint l’estalvi de les economies familiars castellonenques degut a l’atur i la disminució de la massa salarial de la població treballadora. Segons aquestes dades, a mitjans del present any els estalvis dipositats a entitats financeres de la província estaven pràcticament estancats respecte l’any anterior (quan la tendència en altres anys era d’increments entre el 6% i el 7%). Diversos especialistes pronostiquen un creixement negatiu de l’estalvi els pròxims mesos (Mediterraneo, 13/10/2009). Aquesta situació de deteriorament del poder adquisitiu de la població, agreujada per la perduda de llocs de treball i de salaris, es encara més greu si tenim en compte la situació dels anys precedents. Segons dades de l’Institut Valencià de Finances, entre 2004 i 2007 l’endeutament de la població castellonenca va augmentar un 98%, mentre l’estalvi ho feia un 48%. Per tant, el deute amb entitats financeres era el doble de la capacitat d’estalvi. En 2007, el conjunt de la població devia a les entitats financeres uns 12.700 milions d’euros, sent la de Castelló la tercera província espanyola en nivells d’endeutament. Encara així, era també la província que més visats d’habitatge concedia de tot l’Estat, en concret 65 visats per cada 1.000 habitants, enfront els 10 visats/1.000 hab. de països com França, Holanda o Alemanya.
Conclusions.
En definitiva, la situació de crisi econòmica a les nostres terres afecta de forma preferent els drets socials relatius a l’habitatge i el treball, garantits presumptament per la Constitució espanyola, empenyent la població, especialment les classes populars, els joves i els immigrants a l’atur, la precarietat laboral, la perduda de la vivenda o la impossibilitat d’accedir a la mateixa.
La crisi del model està tenint impacte també sobre el teixit productiu, fins ara especialitzat en els sectors més afectats per la recessió. Aquesta situació té efectes negatius sobre la cohesió social generada fins ara gracies al diner fàcil i els grans guanys obtinguts en l’especulació immobiliària. Es de preveure una creixent tensió social produïda per la fractura en el repartiment de la riquesa social, especialment en quant als llocs de treball i les (escasses) ajudes socials.
A la perduda de teixit productiu i llocs de treball, incrementat per la falta de polítiques industrials i laborals coherents per part de la Generalitat Valenciana, cal afegir la falta de models alternatius tant pel que fa a l’economia com a la política social des de l’esquerra i els moviments socials, especialment des del moviment obrer.
En este sentit, correm el risc de deixar la solució de la crisi en mans d’aquells que l’han creada, especialment les elits econòmiques i financeres (grans empreses, bancs i entitats financeres), així com els grans partits i centres de pensament neoliberals. Correm el risc també de que tot canvie per a que no canvie res, perdent l’oportunitat de transformar el model econòmic i social en benefici de la majoria social, treballadora i popular, implantant un sistema socioeconòmic al servei de la justícia, la solidaritat social i el respecte pel territori i el medi ambient.
Segons dades de l'Enquesta de Població Activa, en març de 2009 l'atur a les comarques de Castelló afectava més de 55.000 persones, representant un 18% de la població activa. Es a dir, que estem a punt de vore una situació on 1 de cada 5 persones que vol treballar no ho pot fer.
Al conjunt del País Valencià la realitat és igual d'alarmant, ja que hem arribat a la xifra de més de 500.000 aturats/es (una taxa del 17,6% a Valencia i de 21,8% a Alacant).
A les comarques castellonenques, l'atur s'ha generat en gran mesura a la zona de la industria del taulell, a la qual pertanyen el 55% de les persones aturades en l'actualitat. Així doncs, els municipis on més ha crescut l'atur han sigut Onda i L'Alcora (amb un increment de vora el 200% el darrer any), Vila-real i Almassora (150%) i Castelló (126%). A Borriana i la Vall l'increment també ha segut notable (134% i 115% respectivament). A Castelló ciutat, el darrer any han hagut 8.600 persones més a l'atur, amb el que la xifra oficial de persones aturades es situava en més de 15.300 persones el mes de febrer passat.
En aquest context, continuen els ERE a la industria del taulell, la rescició de contractes, les petites empreses insolvents, la caiguda del mercat de l'habitatge, les families sense fonts d'ingresos, la falta de resposta per part de les administracions, etc...
Front a aquesta situació, es bastant alarmant la falta de resposta als carrers per part dels treballadors i treballdores, i sobretot dels seus presumptes representants sindicals. Sembla ser que impera la llei del silenci o la desorientació.
I més si tenim en compte l'actual conjuntura a nivell estatal i internacional, quan es viu un procés de replantejaments de les bases ideologiques que han governat el sistema capitalista les darreres tres decades. El neoliberalisme es troba avui més deslegitimat que mai, i el debat sobre el paper de l'estat i de la societat civil en la regulació de l'economia i la societat sembla recuperar terreny a nivells fa poc de temps impensables.
En aquest sentit, es necessari situar el debat sobre l'atur, el treball i els drets socials en el terreny del conflicte social obert pel capitalisme. L'atur no és un problema personal sino col.lectiu, el treball no és una mercaderia sino un dret que s'hauria de dignificar i alliberar, la propietat privada dels mitjans de producció no és un concepte sagrat, sinó una relació histórica de desigualtat que s'ha de replantejar.
Segons el recent informe de l'Observatori de la Sostenibilitat, la ciutat de Castelló presenta índex alarmants de falta de sostenibilitat ambiental i d'impacte sobre l'entorn.
Dels resultats de l'anàlisi, es deriva que la ciutat utilitza recursos equivalents a 56 vegades les seues dimensions. Per tant, necessitaríem 56 "castellons" per resultar sostenibles. Per altra banda, el total de la província necessitaria 6,8 vegades la seva superfície.
Castelló ocupa el lloc número 11 en el rànquing de les ciutats més insostenibles de l'Estat espanyol, tenint en compte el territori disponible i el territori necessari per a donar suport al seu model de desenvolupament.
- Aquestes són les mostres més destacades de la falta de sostenibilitat ambiental local:
1) Reduida dimensió de les zones verdes (7'8 metres quadrats per habitant), molt per darrere d'altres ciutats de l'Estat de dimensions similars com León, Donosti o Logroño, que dupliquen aquestes xifres.
2) Alta densitat de vehicles a motor per habitant. En concret, som la cinquena ciutat amb major taxa de motorització, ja que hi ha 67 vehicles per cada 100 habitants.
3) Elevat consum d'aigua i energies. En concret, consumim uns 300 litres d'aigua domestica per habitant i dia (130 litres més que la mitjana estatal) i quasi tripliquem el consum d'electricitat en comparació amb el total estatal.
4) La producció de residus sòlids urbans és de 200.000 kgs diaris, del que resulta una mitjana de 1,2 kg per persona i dia. En aquest punt estem un poc per baix de la mitjana estatal (1,47).
5) En quant al creixement com a ciutat, Castelló ha incrementat un 47% la seua superfície artificial (urbana, industrial, comercial i transports) entre 1987 i 2000. Per altra banda, la població ha crescut un 17,5% entre 2001 i 2006.
6) Finalment, l'informe critica la falta de mesures de l'Ajuntament en matèria de sostenibilitat. En concret, fa referència a la falta d'impuls a l'Agenda 21 local que, a pesar de declarar l'Ajuntament que està treballant en ella, solament s'ha realitzat una auditoria externa (un informe pagat a una empresa amb diners de Diputació), però no ha començat a treballar en el desenvolupament de mesures com diagnostic territorial, indicadors socials i ambientals, participació ciutadana, etc.
En definitiva, el model de creixement de la ciutat és clarament insostenible, a uns nivells que caldria replantejar-se. Són urgents mesures que tendeixin a reduir l'impacte ambiental que genera tant l'activitat industrial, com l'urbanisme, el transport, el consum o l'estil de vida. I a pesar de que açò comença des de les pròpies persones a títol individual, no és possible transformar el model si no es creen mecanismes eficaços, bé per part de l'administració, bé per la pròpia societat de Castelló.
Com està demostrat, les autoritats locals no són partidaries d'un model sostenible de ciutat, com han demostrat els darrers anys. Sí que és cert que han tractat de vendre mitjançant la propaganda, i en ocasions l'engany, algunes mesures com a sostenibles. Una clara mostra és el TRAM, amb el qual parlen de transport ecològic, etc. L'altra és la mencionada Agenda 21 local, que s'ha limitat a una eco-auditoria finançada per una subvenció de Diputació, sense majors mèrits. Podem parlar també dels pressupostos participatius que se suposa que ja existeixen, i que són objectiu de critica constant per part de algunes associacions de veïns. En definitiva, tota una sèrie de mesures de propaganda que s'estan implantant sense conèixer els mecanismes, d'esquenes a la societat i de forma ineficient.
No és possible avançar cap un model més sostenible de ciutat sense comptar amb associacions i moviments socials que treballen en aquesta direcció. Tampoc és possible treballar per la sostenibilitat quan s'està tan compromès amb la industria taullelera incontrolada, amb la construcció a tota màquina i amb l'especulació amb territori.
- Segons un informe de l'Inem per a la provincia de Castelló, la xifra de treballadors i treballadores immigrants a les nostres comarques supera la mitjana del País Valencià i l'Estatal. La proporció de població immigrant es del 15,4%, havent 88.221 immigrants en una població provincial de 573.282. A la ciutat de Castelló, la proporció és del 17,6%.
Aquesta població immigrada es caracteritza per ser bastant jove, concentrant-se la majoria entre els 24 i els 45 anys, i havent molt poques persones majors de 55 anys. Destacant un grup d'unes 6.000 persones menors de 20 anys.
En quant a l'evolució durant els darrers anys, destaca el fet que la població estrangera s'ha quasi duplicat en els últims 4 anys, passant de 43.700 en 2003 als 88.000 actuals.
Segons l'origen de la població immigrada, un 60% son provinenets d'Europa, sent el col.lectiu romanès el més nombrós de tots, representant el 47,5% del total d'estrangers (41.860). Segueix el grup dels nascuts a l'Africa (19,6%), on el col.lectiu més nombrós és el de marroquins (13.837). En tercer lloc, els nascuts al continent americà (14,6%), on el col.lectiu més nombrós és el de colombians (4.039) i equatorians (2.180).
Del total d'immigrants, un 44,8% están afiliats a la Seguretat Social (39.561), representant el 14,9% del total de treballadors d'alta a la S.S. A banda caldria comptabilitzar tots aquells i aquelles que treballen en condicions d'economia submergida o irregular.
Dintre el col.lectiu de treballadors afiliats immigrants, els homes dupliquen a les dones (25.763 homes front 13.798 dones). La majoria estan afiliats al règim general, però també destaca un nombre important d'autònoms (4.124) i de dones d'alta al règim de la llar (1.781).
La taxa de treballadors immigrants sobre el total de treballadors és més elevada a les comarques de Castelló (14,9%) que a les del País Valencià (12,06%) o de l'Estat espanyol (10,32%).
La contractació laboral dels estrangers és similar a la mitjana, al voltant d'un 90% de contractes realitzats per treballadors immigrants són de caràcter temporal. Estan contractats la gran majoria en ocupacions no qualificades o de baixa qualificació a la industria, l'hosteleria o la construcció.
Realitzem un comentari dels principals resultats d'una enquesta sobre la situació social del valencià al País Valencià, realitzada en 2004 per la Generalitat Valenciana.
- Aproximadament un 75% de la població valenciana major de 15 anys declara entendre el valencià prou bé o perfectament. Un 53% declara ser capaç de parlar-lo correctament (un 47% per a la lectura i un 25% l'escriptura).
- Trobem una notable diferencia en quant a les zones valencianoparlants i castellanoparlants del país. Les comarques castellanoparlants comprenen els territoris de Requena-Sogorb i la zona d'Oriola. En aquestes, solament entén el valencià un 35% de la població, un 14% el sap parlar, i un 20% el sap llegir.
- Pel que fa a les diferencies dintre les zones valencianoparlants, destaquen les zones de València i Alcoi-Gandia com les que tenen majors coneixements. Entre un 80 i un 90% declaren entendre o saber parlar el valencià. Per a les comarques de Castelló, un 87% declara entendre el valencià, i un 71% saber parlar-lo. Els nivells mínims de coneixements els trobem a l'Area Metropolitana de Valencia i a la ciutat d'Alacant.
- Per grandària del lloc de residència, els nivells més alts en coneixements i usos es troben als nuclis inferiors a 10.000 habitants, mentre els nivells més baixos es troben als nuclis de més de100.000 habitants.
- Pel que fa a l'us oral del valencià a les comarques valencianoparlants: en el context familiar, un 36% declara que utilitza predominantment o en exclusiva el valencià amb els pares i mares, un 33% ho fa amb les amistats també. Els usos més baixos es donen a l'àmbit dels grans centres comercials (21%) i a l'esfera de les relacions de treball (15%).
- Segons el lloc de naixement de la població, les persones nascudes fora del País Valencià, Catalunya o Balears, uses el castellà de forma exclusiva o preferent en més del 80% dels casos.
- On es valora negativament l'us normal del valencià és als mitjans de comunicació i en els representants polítics (més del 50% de la població considera negativa la presencia del valencià a aquests àmbits). En les administracions locals i autonòmiques, l'us insuficient del valencià es valorat per un 29 i un 35% de la població respectivament. En la Televisió Autonòmica, l'us insuficient es valorat per un 31% de la població.
- Finalment, en quant a l'us que seria desitjable, un 58% pensa que el valencià s'hauria d'usar més que ara, un 31% pensa que s'hauria de mantenir com ara i un 7% pensa que s'hauria d'usar menys.
El juliol de 2007 es feia public un estudi d'opinió realitzat a la comarca d'Els Ports, en el marc del projecte d'implantació d'una Agenda 21 comarcal. Podeu consultar més informació a: http://agenda21elsports.com/.
Presentem ací les principals conclusions de l'estudi:
- La principal deficiència observada pels veïns i veïnes de la comarca és la de l'atenció sanitaria, així ho declaraven 1 de cada 3 persones. En concret la qüestió del transport sanitari (ambulancies, etc.) i de l'atenció mèdica (dolenta per a un 40% d'entrevistats).
- En segon lloc, es critica el deficient estat de les carreteres i els transports públics (28'3%).
- El tercer problema és el de l'envelliment de la població, la despoblació i la falta de treball. Quasi 7 de cada 10 enquestats, especialment en el cas de les dones, expressen les grans dificultats per trobar feina a la comarca, fet que es mostra causant de la despoblació dels pobles.
- Pel que fa a la responsabilitat d'aquests problemes, la majoria assenyalen cap a Administració autonòmica i Diputació provincial, seguint molt per darrere les administracions locals.
- Altres problemes plantejats pels investigadors, i valorats com a preocupants o problematics per la població són: la situació economica, el poder adquisitiu i la manca d'inversió pública en la comarca (50-60% d'enquestats), i l'estat de conservació del patrimoni arquitectònic (44%).
- Pel que fa a les valoracions positives, les qüestions més destacades són: Els serveis educatius i les guarderies (al voltant de 7 de cada 10 el consideren bó) i els serveis culturals, socials i esportius. També es valoren positivament els serveis comercials i econòmics particulars (negocis, botigues, empreses, etc...), i destaca com el servei millor valorat el del correu postal (90% el qualifica positivament).
Per tant, alguna reflexió que es pot plantejar a la llum d'aquestes dades fa referència a les causes dels problemes socials, tal com es perceben per part de la població:
- En primer lloc, es constata un abandonament per part de les administracions supramunicipals (Generalitat i Diputació), que pot ser causant de la falta d'inversions i ajudes publiques, com ho demostren l'estat de les carreteres, del transport public i dels serveis sanitaris.
- A aquests fets, s'uneix l'escasa creació d'ocupació, insuficient per absorbir la població, i que es veu forçada a desplaçar-se a altres zones (especialment els i les jovens), amb el que s'agreuja el problema de la despoblació i l'envelliment de la població.
Una diagnòsi característica del medi rural a les nostres comarques, on tant la població com l'activitat econòmica es concentra a les poblacions del litoral, absorbint població i recursos des de les zones rurals, i desplaçant-les cap a activitats de tipus recreatiu (oci, turisme..) o de provisió de materies primeres (com el cas de les argiles, fusta, pedra, sorra, energia eòlica ..). Menció a banda les activitats tradicionals agraries o ramaderes, en crisi any rere any, i que no són capaces de crear nivells importants d'ocupació.
Tot un repte per a les agendes 21 i demés intents de promoure el desenvolupament dels pobles.
El País Valencià és un dels territoris de la UE més dependents energèticament de l’exterior, amb menys producció d’energies renovables que la mitjana estatal, i amb molt baixa eficiència energètica i un dels més alts nivells d’emissió de CO2 de l’estat espanyol. Vegem algunes dades que ens il·lustre aquesta afirmació, a partir del “Llibre verd del territori valencià” editat per Escola valenciana.
Com demostra l’evolució dels darrers anys en l’estructura de la demanda i producció d’energia a les comarques del PV, el model energètic que sustenta el desenvolupament econòmic és notablement ineficient.
Com es recorda al llibre, “un excessiu nivell de demanda de recursos energètics pot determinar l’índex d’ineficiència de les societats”. Sobretot si aquesta demanda de recursos es basa en energies no renovables, contaminants, destructives per al medi ambient i agressives per al territori. I que a sobre, s’han de transportar des d’altres territoris.
Per començar, el País Valencià presenta un índex alarmant de dependència energètica. Poc més del 2% d’energia primària que consumim es produeix a les nostres terres. Sent un dels territoris de la UE més dependents a nivell de fonts d’energia. Açò tenint en compte que consumim al voltant del 10% del total d’energia a l’estat espanyol.
Pel que fa a les fonts d’energia primàries que satisfan les nostres necessitats de producció, distribució i consum, un 51% provenen de productes petroliers, un 25% de gas natural, un 22% electricitat i un 2% d’energies renovables (any 2004). D’aquestes energies, la industria consumeix un 38’2%, el transport un 38% i l’àmbit domèstic el 10’6%. Segons les províncies, Valencia consumeix el 42’7% de l’energia, un 27’7% Castelló i Alacant el 29’6% restant.
Segons l’evolució temporal de l’estructura de consum d’energia els darrers 25 anys, podem vore com s’ha reduït considerablement el pes del consum de petroli en relació a altres fonts d’energies, mentre que augmenta considerablement el pes del consum d’energia nuclear i de gas natural. El consum de petroli ha passat de representar un 87% del total en 1980 a un 43’2% en 2004, mentre que l’energia nuclear ha passat de ser inexistent en 1980 a un 29’4% en 1990 i un 19’8% en 2004. Les energies renovables, implantades a gran escala des de fa pocs anys, representen en 2004 un 1’7%. En aquest darrer punt hem de destacar que, segons el Protocol de Kyoto, l’any 2010 un 12% de l’energia consumida hauria de ser de fonts renovables.
Finalment, pel que fa a la contaminació per emissions de CO2, destaquem que son molt superiors a la mitjana estatal. El País Valencià és la segona C.A en increment d’emissions (per darrere de les Illes Canaries). En el periode 1990-2004, les emissions han augmentat un 76’5%, el doble de l’increment estatal. Pel que fa a la ineficiència en l’ús de l’energia, l’any 2004 mentre el PIB valencià va augmentar un 3’9%, el consum d’energia primària ho va fer un 5’4%. Per tant, hi ha un us ineficient de l’energia, des de paràmetres productius, ja que es necessita cada vegada més energia per unitat de producció, amb el consegüent augment de contaminació, generació de residus, esgotament de recursos, agressió al medi ambient, etc...
Destaca el fet que els sectors que més energia consumeixen al País son els transports a Valencia i Alacant i la industria a Castelló. Les industries castellonenques, sobretot el taulell amb el gran consum de gas natural, consumeixen el 72% de l’energia de les nostres comarques.
Per tant, queda en evidència que l’autosuficiència energètica del nostre territori és més que deficient, ja que solament produïm al voltant del 2% de l’energia que consumim, i a sobre, tenint un model de desenvolupament que es basa en un alt consum d’energies no renovables (petroli i gas), i d’energies altament perilloses i amb generació de residus difícils de gestionar (nuclear). Per altra banda, ens trobem molt lluny dels objectius de Kyoto (gens ambiciosos) pel que fa a energies renovables.
Avui, 25 de juny de 2008, s'inaugura el primer tram de l'autobús guiat de Castelló. El traçat té previst travessar l'historic Parc, i partir-lo en dos. Durant els darrers messos, alguns col.lectius ciutadans, ecologistes, individualitats y partits polítics s'han manifestat en contra d'aquesta agressió a aquest històric espai. Presentem el maniest de la plataforma SOS Ribalta. Podeu consultar la web a la direcció: http://www.salvemelribalta.net/.
Manifest de la Plataforma SOS Ribalta
1.- El Parc Ribalta, és un element simbòlic i emblemàtic del teixit urbà des de la seua creació a la segona meitat del segle XIX. El seu disseny urbanístic, herència d’un concepte romàntic de jardí, la vàlua de les espècies arbòries, algunes ja centenàries, la riquesa de les plantes arbustives i la heterogeneïtat de les ornamentals, conjuntament amb les construccions d’època, l’estany, les escultures i l’obelisc, el fan un conjunt harmònic, valuós i singular dins del panorama Valencià i Espanyol.
2.- El Parc i el seu entorn: la Plaça de la Independència i la de Tetuà, està declarat Conjunt Històric-Artístic per Real Decret 1766/1.981 de 19 de Juny, a instàncies de la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Declarat també Bé d’Interès Cultural per l’article 60.1 de la Llei 16/1985 de la Generalitat Valenciana. Aquestes proteccions li garanteixen que qualsevol modificació o intervenció en ell, només podrà realitzar-se si comporta una millora en la seua conservació.
3.- El traçat que la Conselleria de Infrastructures te dissenyat per al TVRcas per a travessar la Ciutat de Oest a Est, talla transversalment al Parc, separant-lo en dues parts. Aquest tall no es esporàdic, ja que la freqüència està prevista cada dos minuts i mig, ni es d’execució que reste dissimulada, pel tipus de paviment hidràulic, pels tractaments del subsòl i les voreres, que ens indiquen una actuació dura que contrasta amb l’actual sorra natural premsada.
4.- La construcció de dos vials per a autobusos pel centre del Parc Ribalta amb la partició corresponent, trenca la unitat de l’espai públic, amb conseqüències evidents de magnitud de l’espai, seguretat per a les persones i contaminació, i en cap moment pot interpretar-se com una millora en la conservació del Parc .L’interès públic que implica un nou medi de transport, no implica la necessitat de que el traçat passe pel mig del Parc de Ribalta, existint alternatives raonables i properes de cost similar.
5.- El Ribalta devem conservar-lo i mimar-lo, és un patrimoni de tots, que devem “posar-ho en valor” mitjançant intervencions respectuoses amb la seua autenticitat. Solament amb estos plantejaments podrem entendre’l, re-descobrir les sensacions, fruir-lo e estimar-lo. L’’àmbit del passeig central és el “saló social de la ciutat” i nexe d’unió, que porvoca la confluència de les alineacions de les tres zones en la glorieta de la Farola, com vèrtex central de la unitat cinètica de l’entorn.
6.- Com dipositaris que som d’este Patrimoni de la Ciutat de Castelló, que ha arribat fins els nostres dies en el seu estat original, ens trobem en el compromís ineludible de transmetre’l a las noves generacions, com el que és, un PARC.
7.- Ni el Parc de Ribalta, ni la ubicació i disseny de la Farola, són moneda de canvi pel traçat del Autobús Guiat. Les dues calçades no deuen passar pel mig del Parc. Estem a favor d’incrementar la mobilitat, però sense sacrificar un parc centenari i tallar-lo en dos. Volem un Parc de Ribalta digne en el seu manteniment i que mantinga la unitat i dimensions, per al futur de Castelló.
És habitual que es parle i reflexione sobre la participació o implicació de les persones en assumptes públics a partir d'allò que fem (més que d'allò que pensem o diem). Així, es parla de participació electoral, d'abstenció, o d'afiliació sindical i política. Al mateix temps, també es tenen en compte opinions o valoracions, però referides a aquestes pròpies accions. Els sondeigs d'opinió, les tertúlies mediàtiques, els articles periodístics, els discursos de partit, etc... dediquen ingents esforços a analitzar l'orientació del vot, les notes que els ciutadans atorguen als representant polítics, els problemes socials, o la valoració de la situació econòmica (tan d'actualitat els darrers dies).
En definitiva, les reflexions i anàlisi sobre l'opinió pública es solen basar en allò que fa/pensa (o no fa/no pensa) la societat, a partir d'una pre-condició d'allò que es correcte (o normatiu) fer en societat. D'ahí els baròmetres, els pulsòmetres, etc... que valoren com s'adequa la població (o la majoria d'aquesta) a diferents aspectes de la realitat social, d'acord amb la ideologia del manteniment de l'ordre i la normalitat social.
En aquesta reflexió proposem una anàlisi, basada també en dades de sondeig d'opinió o estadístiques, que dona una imatge més amplia, i menys oficial, de la participació social i política de la població. Son dades representatives de l'estat espanyol, però poden servir per reflexionar des de casa nostra.
En concret, anem a analitzar un capítol del llibre "Barometro social de España. Análisis del periodo1994-2004" elaborat pel col.lectiu madrileny IOÉ, i publicat per Traficantes de sueños.
La cultura del "cinisme polític":
En primer lloc, el concepte de cinisme polític és un terme que s'ha aplicat per definir la cultura política dominant a l'estat espanyol. Es pot resumir en la valoració positiva que es fa dels principis democràtics, mentre s'adopta una actitud passiva i d'escassa intervenció social per part de la majoria de la societat. Per altra banda, es legitima amb el vot la representació política, mediada per partits polítics i sindicats, mentre es desconfia i critica l'actitud dels representants.
Així, a nivell de carrer, l'estat espanyol és el país de la UE on menys es parla d'assumptes polítics amb els amics i amigues o familiars. Segons l'Eurobaròmetre de 1999, solament un 7% de la població ho feia a sovint, mentre un 49% mai parlava de política amb els amics, amigues o familiars. Mentre la mitjana europea es trobava en el 12 i el 30% respectivament. L'any 2004, un 63'2% de la població espanyola es declarava poc o gens interessada en la política.
No obstant, si ens quedem ací, com es sol fer, tenim un panorama desolador des de la perspectiva de la participació i intervenció social. Però, com defensen els autors del llibre que ens ocupa, hi han altres dades, molts vegades desapercebudes. Si bé una gran proporció de la població declara no estar interessats en la política, no sabem els motius. Així, també crida l'atenció que un 68'4% de la població afirma que és necessari introduir mecanismes per a fomentar la participació dels ciutadans en les decisions polítiques, mentre solament un 17% considera que les decisions polítiques son assumpte exclusiu dels polítics professionals.
Formes de participació social.
En un altre estudi, de l'any 2005, es pregunta la població sobre diverses formes de participació social. Al voltant d'un 60% de la població declara que està disposada a exercir el seu dret a participar directament en assumptes públics. No obstant, solament ho fa de forma efectiva menys d'un 20% de la població.
Vegem les proporcions de població que havia participat en alguna de les modalitats:
- Firmar una petició o protesta: La més exercida aquell any, un 22% de persones ho havia fet. Un 80% estarien disposats a fer-ho. - Acudir a una manifestació: un 29% havia participat en alguna manifestació. Un 75% estaven disposats a fer-ho. - Boicotejar o consumir productes per raons polítiques, ètiques o mediambientals: Un 14% ho havien fet, i un 65% es declaraven disposats a fer-ho. - Col.laborar amb veïns del barrio o població per resoldre problemes locals: Un 11% ho havien fet el darrer any. - Assistir a un míting polític:En 2004 un 12% ho havien fet. - Participar en una vaga: Fins un 30% de la població ho havien fet els darrers anys (un 5% en 2006). Si tenim en compte la proporció sobre la població treballadora, serien 51% els darrers anys i 8% en 2006. - Ocupar edificis o fàbriques: Un 2'7% de la població tenia aquesta experiencia. Un 18% ho faria per motius de protesta.
Sobre la democràcia i les seves institucions.
Mentre, com hem vist, la població espanyola sol defensar la democràcia com a forma de govern, un 50% pensa que són necessaris alguns canvis. Tanmateix, un 24% de la població pensa que el sistema necessita molts canvis, i un 11% que necessita un canvi total. Solament un 8% pensa que la democracia funciona bé, i no necessita cap canvi.
- Valoració de la democràcia: 13% de la població pensa que el sistema afavoreix uns més que altres, 11% que les lleis no estan ben fetes o no es compleixen, 10% que no funcionen els principis democràtics,....
Respecte els partits polítics, la crítica social cap a ells sol ser constant a l'estat espanyol. Els partits són la institució social menys valorada, i la més corrupta. Un 56'7% de la població pensava en 1997 que els diputats es presentaven a les eleccions "pel poder i la influencia que atorga el càrrec". L'any 2005, un 28% de la població afirmava que en les decisions dels diputats influïen les cúpules del seu partit, i un 11% afirmava que eren els mitjans de comunicació. Mentre solament un 4% pensaven que les decisions dels diputats estaven determinades per l'opinió pública o pels seus votants.
A pesar d'açò, en un altra enquesta de 2005, un 73% de la població pensava que sense partits polítics no hi ha democràcia. No obstant, un 85% defensaven nous mecanismes per a la participació directa en assumptes polítics. Els partits polítics eren considerats coma poc participatius pel 66% de la població.
El poder real i la participació.
Finalment, veiem la resposta a un baròmetre sobre "qui mana realment a Espanya?" de l'any 2005. En primer lloc trobem el govern, seguit molt de prop per les grans empreses i la Banca. Entre un 40% i un 48% de la població atribueix el poder a aquestes institucions. Les institucions amb menys poder real són el Parlament (10%) i els sindicats (5%). Evidentment, una majoria social es conscient que els interessos econòmics particulars s'imposen als interessos d'una majoria social de forma evident, amb la connivència del govern.
Pel que fa a formes alternatives de participació més directes: Un 43% pensava que millorarien la recollida d'opinions de la comunitat, un 36% que seria millor per controlar els assumptes públics, i un 28% que generarien major consens en les decisions polítiques.
Algunes conclusions:
De la informació presentada, podem extreure unes tendències socials relativament oposades a la ideologia de la delegació en especialistes i representants polítics:
1) Es defensen els principis sobre els que es sustenta el sistema democràtic. No obstant, s'és molt crític pel que fa als interessos ocults dels representats polítics i les institucions de representació. 2) Una ampla majoria social defensa noves formules més participatives d'intervenció social. Al mateix temps que es mostren disposats a posar en pràctica diferents modes d'intervenció política no representativa. I que es reivindica l'impacte positiu que aquestes formes de participació aportarien a la resolució de conflictes, presa de decisions i al consens social. 3) No obstant, tot i la declaració d'intencions majoritaria, no és la majoria de la població la que efectivament participa en aquestes formes alternatives de fer política. Hauríem de ocupar-nos dels motius. 4) Per altra banda, la legitimitat del sistema democràtic de representació és manté més gracies als mitjans de comunicació de masses i a la tasca de les institucions, que a la consciencia i compromís de la societat. Hem vist com l'opinió majoritària és que les decisions col.lectives es sustenten més sobre interessos particulars de la classe política, les cúpules dels partits, les grans empreses i la Banca, que sobre els interessos comuns. 5) Una ampla majoria social és partidària d'aprofundir en la democràcia, i una de cada tres persones pensa que necessita un canvi substancial. 5) Podem parlar doncs, de que existeix cert consens social al voltant de la falta de democràcia real i la necessitat de noves formes de participació, que superen els interessos particulars de la representació política i mediàtica.
Trobar eixes formes de participació social en la decisió i gestió dels assumptes públics és el repte ara mateix. Sabem que una majoria social es favorable a aquestes transformacions. Caldrà vore sobre quines bases es desenvolupa i en quins mecanismes es recolza.
(comunicat de la Plataforma No a la Contaminació).
Publicat l'11 de Juny de 2008 a laplana.indymedia.org.
La gran mentira de las calibraciones de las estaciones de control de calidad del aire en Castellón.
Los datos recogidos en la estación de calidad del aire de la UJI en l´Alcora son mucho más altos que los registrados por la estación de la Conselleria en la misma ubicación durante los años 2006 y 2007.
Como sucedió en el año 2006, un análisis comparativo de los datos recogidos por el departamento de Química Inorgánica de la UJI y los obtenidos por la conselleria de Medi Ambient en l´Alcora durante el 2007 demuestran la falta de objetividad en la calibración de las maquinas automáticas de la Conselleria y la necesidad de una nueva calibración que se adecue a la información recogida por las maquinas homologadas para ello, como lo son las que utilizan lo técnicos del dep. de Química de la UJI.
Si analizamos la información obtenida podemos comprobar que los datos de la UJI son un 40% mas elevados que los ofrecidos por la maquina automática calibradas a la baja en el 2006 por la conselleria y prácticamente iguales a los obtenidos si no se aplicara el factor de 0,706 de reducción aplicado para esta maquina y que la Conselleria justifica por las mediciones de tan solo 35 días que el CSIC realizo en el año 2006, en cambio las realizadas por la UJI suman un total de 234 días medidos, por lo que su fiabilidad esta mucho mas contrastada.
El resultado es muy significativo: mientras para la Conselleria no existe superación del límite anual de 40 microgramos establecido por la Ley, con los datos de la UJI se superan ampliamente, lo que obligaría a paralizar cualquier ampliación o nueva instalación de empresas contaminantes mientras dure esta situación.
También, las 35 superaciones del límite diario que aparecen en los datos de la Conselleria y que simplemente igualarían el limite legal, se convierten en 77 según los datos de la UJI y en 120 si extrapolamos los datos al total de los días del año, casi un 300% mas del limite legal. Algo realmente escandaloso, y que se equipara a los resultados obtenidos por la estación de Almassora2 para el mismo año.
Otra acción de la Conselleria que aclara esta cuestión es la segunda calibración, por razones no suficientemente justificadas, (creemos que es precisamente su comparecencia ante el parlamento europeo para defenderse de la denuncia que presentamos ante ese organismo) de la estación de Almassora2, que devolvió a la maquina automática prácticamente su valor inicial, gracias a esa nueva calibración, pero que durante años, con la anterior calibración, ofreció unos datos oficiales muy por debajo de los reales, lo que colaboró en la aprobación de las ampliaciones del Serrallo, ya que esta maquina automática de medición de calidad del aire, junto con la de Alcora, Benicassim y Burriana son las referencias de los efectos que la contaminación del Serrallo produce en sus alrededores.
Son precisamente estas maquinas las que sufrieron una reducción de sus valores en factores que conseguían reducir los datos de contaminación de partículas PM10 por debajo de los limites legales mientras se elaboraban los Estudios de Impacto Ambiental y se aprobaban las autorizaciones ministeriales y autonómicas para permitir el crecimiento de la industria petroquímica y de otras como las cementeras, biodiesel, ahora de fertilizantes, y otras que llegaran si no se tienen en cuenta los datos reales de inmision para limitar industrias en zonas que, cumpliendo todos los tramites legales, en cuanto a medidas correctoras a aplicar, superan los limites de partículas PM10.
Este análisis comparativo reafirma la denuncia de la Plataforma realizada en el 2005 ante la Comisión de Peticiones del Parlamento Europeo sobre la falta de objetividad que las calibraciones realizadas en la provincia de Castellón a las maquinas de medición de calidad del aire en lo que respecta al PM10, principal contaminante que supera ampliamente los limites legales establecidos, pero no solo donde las maquinas se han recalibrado o se mide de manera paralela con la UJI, como es el caso de l´Alcora.
Si analizamos los datos de las otras estaciones “calibradas” a la baja como las de Benicassim con un factor de corrección de 0,565, y Borriana con un factor de 0,579, y aplicamos las correcciones que la estación de la UJI sugiere, es decir devolver al valor Beta registrado por la maquina su valor real, nos da que en la de Borriana se superaría también los limites legales de PM10 en valores muy similares y por lo tanto deberían revisarse las Autorizaciones Ambientales Integradas en las empresas contaminantes emisoras de este tipo de partículas PM10, sobre todo los atomizadores, en la industria cerámica y el conjunto de la industria petroquímica del Serrallo.
Ni que decir que esto supondría revisar las licencias de actividad que se han concedido a las empresas que se están ubicando en la Dársena Sury las que se pretenden instalar en Parc Castelló, logísticas de gráneles que como sabemos son grandes emisoras de partículas.
Toda esta información será remitida tanto al Ministerio de Medio Ambiente estatal como a la Comisión de Peticiones y a la Comisión de Medio Ambiente del Parlamento Europeo.
Con estas acciones queremos combatir la presión que los grupos empresariales realizan sobre los representantes políticos y las instituciones científicas, tanto en el Parlamento Europeo como en el del Estado Español, ni que decir con los diputados de la Comunidad Valenciana, o los gobiernos provinciales y locales de Castellón y Almassora, donde parece que se confunden los intereses de unos y otros, dejando a un lado la necesidad de reconocer un problema que afecta a la salud de la población que representan y que tienen la obligación de proteger.
También los técnicos y científicos se ven presionados por estos grupos económicos para que, con la amenaza de retirar la financiación a sus proyectos de investigación, estos técnicos y científicos cedan ante sus presiones e incluso lleguen a eliminar datos e información de los estudios e informes contraria a los intereses de aquellos grandes grupos económicos.
Si bien el movimiento ciudadano en el Grau consiguió la instalación de una estación móvil de calidad del aire en el colegio de la Marina, los datos resultantes de las mediciones efectuadas no se han hecho públicos. Nos tememos que la intención es la misma que la que ha movido a calibrar las estaciones automáticas a la baja: conseguir que las ampliaciones y nuevas instalaciones de empresas contaminantes vayan adelante a pesar del riesgo que supone para la salud y la seguridad de la población.
Para ello solo necesitan tiempo y hechos consumados.
Y lo están consiguiendo, gracias a la connivencia de muchos políticos, técnicos y científicos, que han abandonado el camino de la ética profesional, abducidos por el miedo, por un lado y sus ambiciones personales, por otro……
