Segons dades de l'Enquesta de Població Activa, en març de 2009 l'atur a les comarques de Castelló afectava més de 55.000 persones, representant un 18% de la població activa. Es a dir, que estem a punt de vore una situació on 1 de cada 5 persones que vol treballar no ho pot fer.
Al conjunt del País Valencià la realitat és igual d'alarmant, ja que hem arribat a la xifra de més de 500.000 aturats/es (una taxa del 17,6% a Valencia i de 21,8% a Alacant).
A les comarques castellonenques, l'atur s'ha generat en gran mesura a la zona de la industria del taulell, a la qual pertanyen el 55% de les persones aturades en l'actualitat. Així doncs, els municipis on més ha crescut l'atur han sigut Onda i L'Alcora (amb un increment de vora el 200% el darrer any), Vila-real i Almassora (150%) i Castelló (126%). A Borriana i la Vall l'increment també ha segut notable (134% i 115% respectivament). A Castelló ciutat, el darrer any han hagut 8.600 persones més a l'atur, amb el que la xifra oficial de persones aturades es situava en més de 15.300 persones el mes de febrer passat.
En aquest context, continuen els ERE a la industria del taulell, la rescició de contractes, les petites empreses insolvents, la caiguda del mercat de l'habitatge, les families sense fonts d'ingresos, la falta de resposta per part de les administracions, etc...
Front a aquesta situació, es bastant alarmant la falta de resposta als carrers per part dels treballadors i treballdores, i sobretot dels seus presumptes representants sindicals. Sembla ser que impera la llei del silenci o la desorientació.
I més si tenim en compte l'actual conjuntura a nivell estatal i internacional, quan es viu un procés de replantejaments de les bases ideologiques que han governat el sistema capitalista les darreres tres decades. El neoliberalisme es troba avui més deslegitimat que mai, i el debat sobre el paper de l'estat i de la societat civil en la regulació de l'economia i la societat sembla recuperar terreny a nivells fa poc de temps impensables.
En aquest sentit, es necessari situar el debat sobre l'atur, el treball i els drets socials en el terreny del conflicte social obert pel capitalisme. L'atur no és un problema personal sino col.lectiu, el treball no és una mercaderia sino un dret que s'hauria de dignificar i alliberar, la propietat privada dels mitjans de producció no és un concepte sagrat, sinó una relació histórica de desigualtat que s'ha de replantejar.
Al conjunt del País Valencià la realitat és igual d'alarmant, ja que hem arribat a la xifra de més de 500.000 aturats/es (una taxa del 17,6% a Valencia i de 21,8% a Alacant).
A les comarques castellonenques, l'atur s'ha generat en gran mesura a la zona de la industria del taulell, a la qual pertanyen el 55% de les persones aturades en l'actualitat. Així doncs, els municipis on més ha crescut l'atur han sigut Onda i L'Alcora (amb un increment de vora el 200% el darrer any), Vila-real i Almassora (150%) i Castelló (126%). A Borriana i la Vall l'increment també ha segut notable (134% i 115% respectivament). A Castelló ciutat, el darrer any han hagut 8.600 persones més a l'atur, amb el que la xifra oficial de persones aturades es situava en més de 15.300 persones el mes de febrer passat.
En aquest context, continuen els ERE a la industria del taulell, la rescició de contractes, les petites empreses insolvents, la caiguda del mercat de l'habitatge, les families sense fonts d'ingresos, la falta de resposta per part de les administracions, etc...
Front a aquesta situació, es bastant alarmant la falta de resposta als carrers per part dels treballadors i treballdores, i sobretot dels seus presumptes representants sindicals. Sembla ser que impera la llei del silenci o la desorientació.
I més si tenim en compte l'actual conjuntura a nivell estatal i internacional, quan es viu un procés de replantejaments de les bases ideologiques que han governat el sistema capitalista les darreres tres decades. El neoliberalisme es troba avui més deslegitimat que mai, i el debat sobre el paper de l'estat i de la societat civil en la regulació de l'economia i la societat sembla recuperar terreny a nivells fa poc de temps impensables.
En aquest sentit, es necessari situar el debat sobre l'atur, el treball i els drets socials en el terreny del conflicte social obert pel capitalisme. L'atur no és un problema personal sino col.lectiu, el treball no és una mercaderia sino un dret que s'hauria de dignificar i alliberar, la propietat privada dels mitjans de producció no és un concepte sagrat, sinó una relació histórica de desigualtat que s'ha de replantejar.
