LA CRISI DEL MODEL ECONÒMIC I SOCIAL A CASTELLÓ (I).

Introducció.

Un repàs a les noticies de premsa dels darrers mesos, referides a les conseqüències de la crisi econòmica a les comarques de Castelló, ens permet realitzar una anàlisi de l’actual situació general, i dels efectes que està tenint sobre el conjunt de la població, especialment les classes populars i la població treballadora.

El col·lapse del sistema mundial de crèdit, amb l’especial impacte sobre el mercat immobiliari i bancari a l’estat espanyol, ha frenat de forma precipitada l’activitat econòmica, especialment al sector de la construcció i a les empreses auxiliars d’aquesta.

Empreses i consumidors es veuen afectats per la falta de crèdit, que tan feliçment concedien fa uns anys les entitats financeres sota el paraigües de la bombolla especulativa de l’habitatge i de l’enginyeria financera neoliberal. Una vegada finalitzat el cicle de creixement del mercat immobiliari, es posa en evidència el caos creat pel sistema capitalista, amb la sobreoferta d’habitatge, el creixement desorbitat dels preus i la destrucció del territori.

A les nostres comarques, la crisi ha paralitzat no solament l’activitat de la construcció, sinó que afecta directament la principal industria de la província: la industria ceràmica. Aquesta és una de les causes que ha propiciat els elevats nivells de destrucció d’ocupació els darrers mesos, quan aproximadament 1 de cada 4 obrers de la construcció i la ceràmica han perdut el lloc de treball.

Passem a analitzar algunes característiques de l’actual situació socioeconòmica, simptomàtica de la fi d’un model de creixement econòmic i d’acumulació capitalista que moltes persones i moviments socials denunciàvem per insostenible, depredador i injust.

1. El model productiu castellonenc dels darrers anys.

De forma similar al context de l’estat espanyol, i d’altres països (Regne Unit, EE.UU), el creixement econòmic dels darrers 15 anys a les comarques de Castelló s’ha recolzat de manera escandalosa i insostenible en la construcció, principalment en la construcció residencial.

Segons dades de l’IVE, l’any 1996 es varen tramitar 851 llicencies d’obra de nova planta a tota la província, l’any 2000 eren 1.298, i per al 2006 se’n tramitaren 1.792. Açò representa un increment del 210% en 10 anys. Com a mostra, l’any 2006 es construïren a la ciutat de Castelló 1.956 noves vivendes, mentre que entre els anys 2004 i 2008 s’han construït més de 20.000 nous immobles urbans a aquesta ciutat.

Per altra banda, com venen denunciant diversos col·lectius socials y polítics, durant aquest període han augmentat espectacularment el nombre d’habitatges buits a les nostres comarques així com els preus d’habitatges nous i de segona mà. El col·lectiu Maulets denunciava l’any 2006 el fet que a la ciutat de Castelló hi hagués 12.305 habitatges buits, mentre el preu del metre quadrat de vivenda es situava en 1.664 euros.

A les comarques de Castelló, a banda del motor de la construcció, cal afegir el potent creixement de la industria taulellera, aprofitant l’empenta d’aquest sector. Així, segons dades de la patronal ASCER, el sector ceràmic a les nostres comarques concentra el 95% de la producció de paviment i revestiment ceràmic a nivell estatal, sent l’estat espanyol el segon productor mundial per volum de vendes, darrere d’Italia. En el període 1993-2003, aquest sector industrial va experimentar una expansió espectacular i sense precedents, incrementant la producció un 93%, duplicant el volum de vendes i passant de 16.300 treballadors a 25.600 (un increment del 56%), segons dades de la patronal. D’aquesta producció ceràmica, un 50% estava destinada al mercat estatal, influenciada de forma directa pel brutal augment de la construcció d’habitatge a l’estat.

La crisi del mercat financer a nivell mundial, amb la davallada del crèdit al consum i la inversió empresarial, ha significat la fi del cicle econòmic caracteritzat pel boom immobiliari, amb el que es coneix com l’explosió de la bombolla especulativa immobiliària. Sense crèdit fàcil (fons d’inversió de capital risc i hipoteques basura basades en diner fictici amb facilitat per moure’s arreu del món en qüestió de segons), el sistema s’estanca i no funciona.

2. La crisi del model industria taulellera-construcció.

La fallida del sector de la construcció a les nostres comarques s’evidencia en el fet que entre 2006 i 2009 les llicencies per a construcció de nova planta cauen un 98%, mentre augmenten els embargaments i el impagament d’hipoteques, així com la fallida d’empreses i l’atur al sector. Solament el darrer any s’han destruït al conjunt de les comarques castellonenques 10.200 llocs de treball a la construcció, segons font de l’EPA, el que implica un descens d’ocupats del 28% en un any, passant de 36.100 a 25.900. En termes percentuals, la construcció és el sector que més ocupació ha destruït en un any a les comarques de Castelló.

A aquesta conjuntura, cal afegir la crisi socioinstitucional que es ve generant els darrers anys, com a indicador de la fi d’un cicle immobiliari especulatiu a les comarques del litoral valencià. Crisi susceptible de convertir-se en un qüestionament de la legitimitat de les elits polítiques i econòmiques a les nostres comarques. Com a exemple, les mobilitzacions que de forma intermitent han esdevingut als nostres municipis i comarques, i que tenen el moviment Comprimís pel territori i els “Salvem...!” a nivell local com a referent al conjunt del País, tot i no haver-se convertit en moviment social capaç de forçar un canvi en la política urbanística general. A Castelló, podem citar el cas de la sentència del Tribunal Superior de Justicia de la C.V, que a mitjans de l’any passat anul·lava el Pla General d’Ordenació Urbana de la ciutat, i deixava de passada el conflicte amb els veïns i veïnes dels Mestrets estancat i amb difícil solució[1]. En aquesta situació no va faltar qui, des de l’oposició política a l’Ajuntament, declarés extingit el cicle polític i la solvència del Partit Popular a nivell local. Tant el PSPV com el Bloc Nacionalista varen atacar el model urbanístic del PP al Paí Valencià i, en general, el cas de l’anul·lació del PGOU a Castelló, considerat com un fet sense precedents en l’urbanisme espanyol (Las Provincias, 6/1/2009).

En qualsevol cas, s’està esgotant la onada de capitalisme popular que entusiasmava la nostra societat, sense distinció de classes: uns per les revaloritzacions de terrenys i propietats immobles, altres per les comissions immobiliàries i els guanys a la borsa, altres més per les hores extraordinàries i els destalls a l’obra i les empreses auxiliars, i uns altres tants per les hipoteques concedides de forma més que dubtosa per desbocades entitats financeres que havien descobert el finançament basat en capital risc i hipoteques basura a l’altra banda del món. La gran majoria de la societat es beneficiava del diner fàcil (i fictici) generat als mercats mundials de forma fraudulenta i de l’especulació amb el territori, sense pensar en el futur i les conseqüències d’aquesta actitud.

Per altra banda, pel que fa a la industria taulellera, l’altre motor econòmic de la província, la crisi ha tocat de forma evident la seua expansió espectacular dels darrers anys. La dificultat per obtenir crèdits, la perduda de mercat degut a la frenada de la construcció, i la fortalesa de l’euro, que dificulta l’exportació de mercaderies a altres països, han significat, per una banda, la davallada de la producció i les vendes i, per l’altra, el recurs patronal a la regulació de plantilles acomiadant milers de treballadors.

L’Index de Producció industrial de l’INE per a juny de 2009, mostrava una davallada de la producció taulellera del 30% respecte a 2008, acumulant tres anys consecutius de caiguda. Mentrestant, el Ministeri d’Industria reconeixia que el sector està afectat per la doble crisi del sector immobiliari i del sistema financer. (Las provincias 18/08/2009).

Per la seua banda, el sindicat UGT a les comarques de Castelló, denuncia reiterades vegades el recurs que venen fent els empresaris taulellers als Expedients de Regulació d’Ocupació temporals o definitius com a mecanisme per obtenir liquiditat financera per la via de l’estalvi en salaris, acomiadant treballadors majors de 45 anys de difícil recolocació i amb condicions de treball més bones que els treballadors més joves (Las Provincias 20/01/2009). Segons aquest sindicat, durant 2008, un 20% de les taulelleres van presentar ERO, afectant directament a vora 2.000 treballadors. Durant aquell any, es presentaren més de 75 Expedients de regulació i extinció d’ocupació (El Mundo 2/11/2008). Posteriorment, a principis de 2009 s’havien perdut més de 3.500 llocs de treball al taulell, i 7.000 treballadors més es trobaven afectats per Expedients de Regulació d’Ocupació. És a dir, que 1 de cada 4 treballadors del sector estava afectat per Expedients de Regulació, bé definitius, bé temporals.

En aquest context, el darrer any, el conjunt de la industria a les comarques de Castelló ha perdut 17.800 llocs de treball, passant de 67.400 a 49.600 treballadors, el que significa una perduda del 26% de llocs de treball que hi havia a l’octubre de 2008.

LA CRISI DEL MODEL ECONÒMIC I SOCIAL A CASTELLÓ (II)

En termes generals, segons un informe econòmic de la Camara de Comerç de Castelló de juny de 2009, la perspectiva de futur de l’economia local es caracteritza per:

- Contracció del sector agrari, degut principalment als alts preus de les matèries primeres i els baixos preus de venda de la producció, que ja obliga a moltes produccions bé a tancar, bé a no cobrir les despeses.
- Retrocés “més o menys important” del sector industrial, afectat per problemes de falta de dinamisme i de finançament, que tenen com a principal conseqüència el important volum de destrucció d’ocupació.
- Davallada de l’activitat constructora propiciada pels alts nivells d’activitat dels anys precedents, la forta sobrevaloració de l’habitatge i l’excés d’endeutament d’empreses i famílies.
- Clara perduda de dinamisme al sector comercial, afectat per l’endeutament del consumidor final, el increment de l’atur i la crisis econòmica general.
- Retrocés de l’activitat turística, degut a la competència internacional, la crisi econòmica i l’atur.

Per a la Càmera de Comerç, la situació és crítica, i no millorarà fins, possiblement, finals de l’any que ve. Fins llavors, és segur que seguirà augmentant l’atur i caient l’activitat econòmica, a uns nivells més alts que al conjunt de l’estat espanyol.

Podem parlar de la fi d’un model socioeconòmic, que es basava de forma desproporcionada en la construcció immobiliària i el taulell com a motor de creixement. Com vorem, la crisi del model ens deixa una perduda considerable de llocs de treball i un elevat atur, un mercat de l’habitatge desrregulat i amb sobreoferta de vivendes i un urbanisme fortament desorganitzat i agressiu amb el territori. Per suposat, el factor més crític i urgent és el social, on cal tenir en compte els efectes de l’atur i de la perduda de poder salarial per part de la població treballadora i les classes populars, ja fortament castigades pel model neoliberal i desarrollista dels darrers anys.

3. Efectes socials de la crisi: atur, perduda activitat econòmica, pobresa, hipoteques, territori, etc…

Com a conseqüència de la destrucció d’ocupació, nombroses famílies castellonenques es troben en situació crítica per fer front a les hipoteques d’habitatges i altres despeses. L’Asociació d’Usuaris de la Banca, Caixes i Asegurances (ADICAE) de Castelló, denunciava en agost de 2008 que 6.200 famílies castellonenques, la meitat d’origen immigrant, es trobaven en risc d’impagament de les seues hipoteques, situació que podria desembocar en embargaments d’habitatges.

Segons feia públic el Deganat de Castelló en octubre de 2008, entre gener i setembre d’exie any s’havien dut a terme 294 execucions hipotecaries, més del doble que l’any anterior. Al mateix temps, s’havien multiplicat per cinc els judicis relacionats amb deutes impagats, duplicat els desnonaments (275 casos) i els procediments per reclamar crèdits de mitjana quantia (3.589). En aquest context, el jutge degà de Castelló, José Luis Conde Pumpido, declarava: “la carga de trabajo de los Juzgados de Primera Instancia de Castellón se ha hecho absolutamente inasumible" (Mediterraneo 26/10/2008).

A pesar de la situació al mercat de treball i de l’habitatge, en un estudi realitzat en maig de 2008 per la Conselleria d’Habitatge de la Generalitat Valenciana, es defensava la necessitat de construir 11.000 vivendes noves a la província de Castelló, degut a la demanda manifesta de la població. Un 70% d’aquesta demanda declara no tenir possibilitats econòmiques per accedir al nou habitatge, sent principalment població jove.
Aquest fet contrasta de forma evident tant amb les xifres d’habitatges buits denunciats anteriorment, com amb les xifres del mercat de vivenda de lloguer, que compta amb 54.100 habitatges, dels quals 10.500 estan buits i disponibles al mercat (Levante 12/03/2009).
En aquest sentit, un informe de l’Observatori Valencià de l’Habitatge, realitzat en 2008, posava de manifest que al voltant de 5.000 joves de Castelló no podrien accedir a la seua primera vivenda per problemes econòmics, ja que haurien de cobrar salaris un 118% superiors als actuals per poder comprar un habitatge de 100 metres quadrats al preu de mercat. Aquest estudi defensava que un 80% dels joves preferia comprar vivenda en lloc de llogar-la, a pesar dels problemes econòmics, mentre que un 30% d’aquests manifestava preferències per habitatges de protecció oficial. Podem concloure ràpidament, que un 50% dels joves castellonencs preferia, bé llogar un habitatge, bé comprar-ne un de protecció oficial. L’Observatori de l’Habitatge no donava importància a aquest fet, però és decisiu pel que fa al paper dels poders públics per intervenir, regulant o fomentant, el mercat de l’habitatge, cercant l’accés dels joves i les classes populars a vivendes dignes i frenant l’expansió especulativa del mercat immobiliari, mentre queden vivendes buides i en desús a les nostres ciutats.

Ens trobem, doncs, en una evident contradicció entre l’oferta i la demanda de vivenda a les nostres comarques, conseqüència de deixar en mans del mercat i la iniciativa privada l’urbanització i la producció d’habitatge. Estem enfront un problema de recursos econòmic, de polítiques socials i urbanístiques, més que en un problema d’oferta d’habitatge.
.
Per altra banda, pel que fa al mercat de treball, principal font de recursos per a la majoria de la població, les dades són bastant alarmants. Entre l’octubre de 2007 i el de 2009, el nombre de persones a l’atur s’ha disparat un 240%, passant de 18.000 a 63.000. Segons l’EPA, l’atur afecta avui a un 20’8% de la població activa a les comarques de Castelló, sent la província amb majors increments d’atur i una de les taxes més elevades de l’estat.

Precisament és l’atur la principal causa del progressiu empobriment i perduda de poder adquisitiu de les famílies castellonenques. Un informe de la Unió de Consumidors de Castelló de 2008 ja denunciava que el 60% de famílies castellonenques havia vist reduïts els seus ingressos un 8% respecte l’any anterior, que equivalia a una perduda mitjana de 900 euros anuals. En el cas del 30% de famílies amb els ingressos més baixos, l’informe cridava l’atenció sobre efectes aguts d’empobriment.
Recentment, les dades del Banc d’Espanya mostren com s’està ressentint l’estalvi de les economies familiars castellonenques degut a l’atur i la disminució de la massa salarial de la població treballadora. Segons aquestes dades, a mitjans del present any els estalvis dipositats a entitats financeres de la província estaven pràcticament estancats respecte l’any anterior (quan la tendència en altres anys era d’increments entre el 6% i el 7%). Diversos especialistes pronostiquen un creixement negatiu de l’estalvi els pròxims mesos (Mediterraneo, 13/10/2009).
Aquesta situació de deteriorament del poder adquisitiu de la població, agreujada per la perduda de llocs de treball i de salaris, es encara més greu si tenim en compte la situació dels anys precedents. Segons dades de l’Institut Valencià de Finances, entre 2004 i 2007 l’endeutament de la població castellonenca va augmentar un 98%, mentre l’estalvi ho feia un 48%. Per tant, el deute amb entitats financeres era el doble de la capacitat d’estalvi. En 2007, el conjunt de la població devia a les entitats financeres uns 12.700 milions d’euros, sent la de Castelló la tercera província espanyola en nivells d’endeutament. Encara així, era també la província que més visats d’habitatge concedia de tot l’Estat, en concret 65 visats per cada 1.000 habitants, enfront els 10 visats/1.000 hab. de països com França, Holanda o Alemanya.

Conclusions.

En definitiva, la situació de crisi econòmica a les nostres terres afecta de forma preferent els drets socials relatius a l’habitatge i el treball, garantits presumptament per la Constitució espanyola, empenyent la població, especialment les classes populars, els joves i els immigrants a l’atur, la precarietat laboral, la perduda de la vivenda o la impossibilitat d’accedir a la mateixa.

La crisi del model està tenint impacte també sobre el teixit productiu, fins ara especialitzat en els sectors més afectats per la recessió. Aquesta situació té efectes negatius sobre la cohesió social generada fins ara gracies al diner fàcil i els grans guanys obtinguts en l’especulació immobiliària. Es de preveure una creixent tensió social produïda per la fractura en el repartiment de la riquesa social, especialment en quant als llocs de treball i les (escasses) ajudes socials.

A la perduda de teixit productiu i llocs de treball, incrementat per la falta de polítiques industrials i laborals coherents per part de la Generalitat Valenciana, cal afegir la falta de models alternatius tant pel que fa a l’economia com a la política social des de l’esquerra i els moviments socials, especialment des del moviment obrer.

En este sentit, correm el risc de deixar la solució de la crisi en mans d’aquells que l’han creada, especialment les elits econòmiques i financeres (grans empreses, bancs i entitats financeres), així com els grans partits i centres de pensament neoliberals. Correm el risc també de que tot canvie per a que no canvie res, perdent l’oportunitat de transformar el model econòmic i social en benefici de la majoria social, treballadora i popular, implantant un sistema socioeconòmic al servei de la justícia, la solidaritat social i el respecte pel territori i el medi ambient.