La població immigrant a les comarques de Castelló.

- Segons un informe de l'Inem per a la provincia de Castelló, la xifra de treballadors i treballadores immigrants a les nostres comarques supera la mitjana del País Valencià i l'Estatal. La proporció de població immigrant es del 15,4%, havent 88.221 immigrants en una població provincial de 573.282. A la ciutat de Castelló, la proporció és del 17,6%.

Aquesta població immigrada es caracteritza per ser bastant jove, concentrant-se la majoria entre els 24 i els 45 anys, i havent molt poques persones majors de 55 anys. Destacant un grup d'unes 6.000 persones menors de 20 anys.

En quant a l'evolució durant els darrers anys, destaca el fet que la població estrangera s'ha quasi duplicat en els últims 4 anys, passant de 43.700 en 2003 als 88.000 actuals.

Segons l'origen de la població immigrada, un 60% son provinenets d'Europa, sent el col.lectiu romanès el més nombrós de tots, representant el 47,5% del total d'estrangers (41.860). Segueix el grup dels nascuts a l'Africa (19,6%), on el col.lectiu més nombrós és el de marroquins (13.837). En tercer lloc, els nascuts al continent americà (14,6%), on el col.lectiu més nombrós és el de colombians (4.039) i equatorians (2.180).

Del total d'immigrants, un 44,8% están afiliats a la Seguretat Social (39.561), representant el 14,9% del total de treballadors d'alta a la S.S. A banda caldria comptabilitzar tots aquells i aquelles que treballen en condicions d'economia submergida o irregular.

Dintre el col.lectiu de treballadors afiliats immigrants, els homes dupliquen a les dones (25.763 homes front 13.798 dones). La majoria estan afiliats al règim general, però també destaca un nombre important d'autònoms (4.124) i de dones d'alta al règim de la llar (1.781).

La taxa de treballadors immigrants sobre el total de treballadors és més elevada a les comarques de Castelló (14,9%) que a les del País Valencià (12,06%) o de l'Estat espanyol (10,32%).

La contractació laboral dels estrangers és similar a la mitjana, al voltant d'un 90% de contractes realitzats per treballadors immigrants són de caràcter temporal. Estan contractats la gran majoria en ocupacions no qualificades o de baixa qualificació a la industria, l'hosteleria o la construcció.

Situació de la llengua valenciana a les comarques del País Valencià.

Realitzem un comentari dels principals resultats d'una enquesta sobre la situació social del valencià al País Valencià, realitzada en 2004 per la Generalitat Valenciana.

- Aproximadament un 75% de la població valenciana major de 15 anys declara entendre el valencià prou bé o perfectament. Un 53% declara ser capaç de parlar-lo correctament (un 47% per a la lectura i un 25% l'escriptura).

- Trobem una notable diferencia en quant a les zones valencianoparlants i castellanoparlants del país. Les comarques castellanoparlants comprenen els territoris de Requena-Sogorb i la zona d'Oriola. En aquestes, solament entén el valencià un 35% de la població, un 14% el sap parlar, i un 20% el sap llegir.

- Pel que fa a les diferencies dintre les zones valencianoparlants, destaquen les zones de València i Alcoi-Gandia com les que tenen majors coneixements. Entre un 80 i un 90% declaren entendre o saber parlar el valencià. Per a les comarques de Castelló, un 87% declara entendre el valencià, i un 71% saber parlar-lo. Els nivells mínims de coneixements els trobem a l'Area Metropolitana de Valencia i a la ciutat d'Alacant.

- Per grandària del lloc de residència, els nivells més alts en coneixements i usos es troben als nuclis inferiors a 10.000 habitants, mentre els nivells més baixos es troben als nuclis de més de100.000 habitants.

- Pel que fa a l'us oral del valencià a les comarques valencianoparlants: en el context familiar, un 36% declara que utilitza predominantment o en exclusiva el valencià amb els pares i mares, un 33% ho fa amb les amistats també. Els usos més baixos es donen a l'àmbit dels grans centres comercials (21%) i a l'esfera de les relacions de treball (15%).

- Segons el lloc de naixement de la població, les persones nascudes fora del País Valencià, Catalunya o Balears, uses el castellà de forma exclusiva o preferent en més del 80% dels casos.

- On es valora negativament l'us normal del valencià és als mitjans de comunicació i en els representants polítics (més del 50% de la població considera negativa la presencia del valencià a aquests àmbits). En les administracions locals i autonòmiques, l'us insuficient del valencià es valorat per un 29 i un 35% de la població respectivament. En la Televisió Autonòmica, l'us insuficient es valorat per un 31% de la població.

- Finalment, en quant a l'us que seria desitjable, un 58% pensa que el valencià s'hauria d'usar més que ara, un 31% pensa que s'hauria de mantenir com ara i un 7% pensa que s'hauria d'usar menys.

Sondeig d'opinió a la comarca d'Els Ports.

El juliol de 2007 es feia public un estudi d'opinió realitzat a la comarca d'Els Ports, en el marc del projecte d'implantació d'una Agenda 21 comarcal. Podeu consultar més informació a: http://agenda21elsports.com/.

Presentem ací les principals conclusions de l'estudi:

- La principal deficiència observada pels veïns i veïnes de la comarca és la de l'atenció sanitaria, així ho declaraven 1 de cada 3 persones. En concret la qüestió del transport sanitari (ambulancies, etc.) i de l'atenció mèdica (dolenta per a un 40% d'entrevistats).

- En segon lloc, es critica el deficient estat de les carreteres i els transports públics (28'3%).

- El tercer problema és el de l'envelliment de la població, la despoblació i la falta de treball. Quasi 7 de cada 10 enquestats, especialment en el cas de les dones, expressen les grans dificultats per trobar feina a la comarca, fet que es mostra causant de la despoblació dels pobles.

- Pel que fa a la responsabilitat d'aquests problemes, la majoria assenyalen cap a Administració autonòmica i Diputació provincial, seguint molt per darrere les administracions locals.

- Altres problemes plantejats pels investigadors, i valorats com a preocupants o problematics per la població són: la situació economica, el poder adquisitiu i la manca d'inversió pública en la comarca (50-60% d'enquestats), i l'estat de conservació del patrimoni arquitectònic (44%).

- Pel que fa a les valoracions positives, les qüestions més destacades són: Els serveis educatius i les guarderies (al voltant de 7 de cada 10 el consideren bó) i els serveis culturals, socials i esportius. També es valoren positivament els serveis comercials i econòmics particulars (negocis, botigues, empreses, etc...), i destaca com el servei millor valorat el del correu postal (90% el qualifica positivament).

Per tant, alguna reflexió que es pot plantejar a la llum d'aquestes dades fa referència a les causes dels problemes socials, tal com es perceben per part de la població:

- En primer lloc, es constata un abandonament per part de les administracions supramunicipals (Generalitat i Diputació), que pot ser causant de la falta d'inversions i ajudes publiques, com ho demostren l'estat de les carreteres, del transport public i dels serveis sanitaris.

- A aquests fets, s'uneix l'escasa creació d'ocupació, insuficient per absorbir la població, i que es veu forçada a desplaçar-se a altres zones (especialment els i les jovens), amb el que s'agreuja el problema de la despoblació i l'envelliment de la població.

Una diagnòsi característica del medi rural a les nostres comarques, on tant la població com l'activitat econòmica es concentra a les poblacions del litoral, absorbint població i recursos des de les zones rurals, i desplaçant-les cap a activitats de tipus recreatiu (oci, turisme..) o de provisió de materies primeres (com el cas de les argiles, fusta, pedra, sorra, energia eòlica ..). Menció a banda les activitats tradicionals agraries o ramaderes, en crisi any rere any, i que no són capaces de crear nivells importants d'ocupació.

Tot un repte per a les agendes 21 i demés intents de promoure el desenvolupament dels pobles.

Un model energètic ineficient i insostenible per al País Valencia.

El País Valencià és un dels territoris de la UE més dependents energèticament de l’exterior, amb menys producció d’energies renovables que la mitjana estatal, i amb molt baixa eficiència energètica i un dels més alts nivells d’emissió de CO2 de l’estat espanyol. Vegem algunes dades que ens il·lustre aquesta afirmació, a partir del “Llibre verd del territori valencià” editat per Escola valenciana.

Com demostra l’evolució dels darrers anys en l’estructura de la demanda i producció d’energia a les comarques del PV, el model energètic que sustenta el desenvolupament econòmic és notablement ineficient.

Com es recorda al llibre, “un excessiu nivell de demanda de recursos energètics pot determinar l’índex d’ineficiència de les societats”. Sobretot si aquesta demanda de recursos es basa en energies no renovables, contaminants, destructives per al medi ambient i agressives per al territori. I que a sobre, s’han de transportar des d’altres territoris.

Per començar, el País Valencià presenta un índex alarmant de dependència energètica. Poc més del 2% d’energia primària que consumim es produeix a les nostres terres. Sent un dels territoris de la UE més dependents a nivell de fonts d’energia. Açò tenint en compte que consumim al voltant del 10% del total d’energia a l’estat espanyol.

Pel que fa a les fonts d’energia primàries que satisfan les nostres necessitats de producció, distribució i consum, un 51% provenen de productes petroliers, un 25% de gas natural, un 22% electricitat i un 2% d’energies renovables (any 2004). D’aquestes energies, la industria consumeix un 38’2%, el transport un 38% i l’àmbit domèstic el 10’6%. Segons les províncies, Valencia consumeix el 42’7% de l’energia, un 27’7% Castelló i Alacant el 29’6% restant.

Segons l’evolució temporal de l’estructura de consum d’energia els darrers 25 anys, podem vore com s’ha reduït considerablement el pes del consum de petroli en relació a altres fonts d’energies, mentre que augmenta considerablement el pes del consum d’energia nuclear i de gas natural. El consum de petroli ha passat de representar un 87% del total en 1980 a un 43’2% en 2004, mentre que l’energia nuclear ha passat de ser inexistent en 1980 a un 29’4% en 1990 i un 19’8% en 2004. Les energies renovables, implantades a gran escala des de fa pocs anys, representen en 2004 un 1’7%. En aquest darrer punt hem de destacar que, segons el Protocol de Kyoto, l’any 2010 un 12% de l’energia consumida hauria de ser de fonts renovables.

Finalment, pel que fa a la contaminació per emissions de CO2, destaquem que son molt superiors a la mitjana estatal. El País Valencià és la segona C.A en increment d’emissions (per darrere de les Illes Canaries). En el periode 1990-2004, les emissions han augmentat un 76’5%, el doble de l’increment estatal. Pel que fa a la ineficiència en l’ús de l’energia, l’any 2004 mentre el PIB valencià va augmentar un 3’9%, el consum d’energia primària ho va fer un 5’4%. Per tant, hi ha un us ineficient de l’energia, des de paràmetres productius, ja que es necessita cada vegada més energia per unitat de producció, amb el consegüent augment de contaminació, generació de residus, esgotament de recursos, agressió al medi ambient, etc...

Destaca el fet que els sectors que més energia consumeixen al País son els transports a Valencia i Alacant i la industria a Castelló. Les industries castellonenques, sobretot el taulell amb el gran consum de gas natural, consumeixen el 72% de l’energia de les nostres comarques.

Per tant, queda en evidència que l’autosuficiència energètica del nostre territori és més que deficient, ja que solament produïm al voltant del 2% de l’energia que consumim, i a sobre, tenint un model de desenvolupament que es basa en un alt consum d’energies no renovables (petroli i gas), i d’energies altament perilloses i amb generació de residus difícils de gestionar (nuclear). Per altra banda, ens trobem molt lluny dels objectius de Kyoto (gens ambiciosos) pel que fa a energies renovables.

El Parc Ribalta en perill.

Avui, 25 de juny de 2008, s'inaugura el primer tram de l'autobús guiat de Castelló. El traçat té previst travessar
l'historic Parc, i partir-lo en dos. Durant els darrers messos, alguns col.lectius ciutadans, ecologistes, individualitats y partits polítics s'han manifestat en contra d'aquesta agressió a aquest històric espai.

Presentem el maniest de la plataforma SOS Ribalta. Podeu consultar la web a la direcció: http://www.salvemelribalta.net/.

Manifest de la Plataforma SOS Ribalta

1.- El Parc Ribalta, és un element simbòlic i emblemàtic del teixit urbà des de la seua creació a la segona meitat del segle XIX. El seu disseny urbanístic, herència d’un concepte romàntic de jardí, la vàlua de les espècies arbòries, algunes ja centenàries, la riquesa de les plantes arbustives i la heterogeneïtat de les ornamentals, conjuntament amb les construccions d’època, l’estany, les escultures i l’obelisc, el fan un conjunt harmònic, valuós i singular dins del panorama Valencià i Espanyol.

2.- El Parc i el seu entorn: la Plaça de la Independència i la de Tetuà, està declarat Conjunt Històric-Artístic per Real Decret 1766/1.981 de 19 de Juny, a instàncies de la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Declarat també Bé d’Interès Cultural per l’article 60.1 de la Llei 16/1985 de la Generalitat Valenciana. Aquestes proteccions li garanteixen que qualsevol modificació o intervenció en ell, només podrà realitzar-se si comporta una millora en la seua conservació.

3.- El traçat que la Conselleria de Infrastructures te dissenyat per al TVRcas per a travessar la Ciutat de Oest a Est, talla transversalment al Parc, separant-lo en dues parts. Aquest tall no es esporàdic, ja que la freqüència està prevista cada dos minuts i mig, ni es d’execució que reste dissimulada, pel tipus de paviment hidràulic, pels tractaments del subsòl i les voreres, que ens indiquen una actuació dura que contrasta amb l’actual sorra natural premsada.

4.- La construcció de dos vials per a autobusos pel centre del Parc Ribalta amb la partició corresponent, trenca la unitat de l’espai públic, amb conseqüències evidents de magnitud de l’espai, seguretat per a les persones i contaminació, i en cap moment pot interpretar-se com una millora en la conservació del Parc .L’interès públic que implica un nou medi de transport, no implica la necessitat de que el traçat passe pel mig del Parc de Ribalta, existint alternatives raonables i properes de cost similar.

5.- El Ribalta devem conservar-lo i mimar-lo, és un patrimoni de tots, que devem “posar-ho en valor” mitjançant intervencions respectuoses amb la seua autenticitat. Solament amb estos plantejaments podrem entendre’l, re-descobrir les sensacions, fruir-lo e estimar-lo. L’’àmbit del passeig central és el “saló social de la ciutat” i nexe d’unió, que porvoca la confluència de les alineacions de les tres zones en la glorieta de la Farola, com vèrtex central de la unitat cinètica de l’entorn.

6.- Com dipositaris que som d’este Patrimoni de la Ciutat de Castelló, que ha arribat fins els nostres dies en el seu estat original, ens trobem en el compromís ineludible de transmetre’l a las noves generacions, com el que és, un PARC.

7.- Ni el Parc de Ribalta, ni la ubicació i disseny de la Farola, són moneda de canvi pel traçat del Autobús Guiat. Les dues calçades no deuen passar pel mig del Parc. Estem a favor d’incrementar la mobilitat, però sense sacrificar un parc centenari i tallar-lo en dos. Volem un Parc de Ribalta digne en el seu manteniment i que mantinga la unitat i dimensions, per al futur de Castelló.

Plataforma SOS Ribalta
sosribalta@gmail.es

Reflexions sobre la participació política i social.

És habitual que es parle i reflexione sobre la participació o implicació de les persones en assumptes públics a partir d'allò que fem (més que d'allò que pensem o diem). Així, es parla de participació electoral, d'abstenció, o d'afiliació sindical i política. Al mateix temps, també es tenen en compte opinions o valoracions, però referides a aquestes pròpies accions. Els sondeigs d'opinió, les tertúlies mediàtiques, els articles periodístics, els discursos de partit, etc... dediquen ingents esforços a analitzar l'orientació del vot, les notes que els ciutadans atorguen als representant polítics, els problemes socials, o la valoració de la situació econòmica (tan d'actualitat els darrers dies).

En definitiva, les reflexions i anàlisi sobre l'opinió pública es solen basar en allò que fa/pensa (o no fa/no pensa) la societat, a partir d'una pre-condició d'allò que es correcte (o normatiu) fer en societat. D'ahí els baròmetres, els pulsòmetres, etc... que valoren com s'adequa la població (o la majoria d'aquesta) a diferents aspectes de la realitat social, d'acord amb la ideologia del manteniment de l'ordre i la normalitat social.

En aquesta reflexió proposem una anàlisi, basada també en dades de sondeig d'opinió o estadístiques, que dona una imatge més amplia, i menys oficial, de la participació social i política de la població. Son dades representatives de l'estat espanyol, però poden servir per reflexionar des de casa nostra.

En concret, anem a analitzar un capítol del llibre "Barometro social de España. Análisis del periodo1994-2004" elaborat pel col.lectiu madrileny IOÉ, i publicat per Traficantes de sueños.

La cultura del "cinisme polític":

En primer lloc, el concepte de cinisme polític és un terme que s'ha aplicat per definir la cultura política dominant a l'estat espanyol. Es pot resumir en la valoració positiva que es fa dels principis democràtics, mentre s'adopta una actitud passiva i d'escassa intervenció social per part de la majoria de la societat. Per altra banda, es legitima amb el vot la representació política, mediada per partits polítics i sindicats, mentre es desconfia i critica l'actitud dels representants.

Així, a nivell de carrer, l'estat espanyol és el país de la UE on menys es parla d'assumptes polítics amb els amics i amigues o familiars. Segons l'Eurobaròmetre de 1999, solament un 7% de la població ho feia a sovint, mentre un 49% mai parlava de política amb els amics, amigues o familiars. Mentre la mitjana europea es trobava en el 12 i el 30% respectivament. L'any 2004, un 63'2% de la població espanyola es declarava poc o gens interessada en la política.

No obstant, si ens quedem ací, com es sol fer, tenim un panorama desolador des de la perspectiva de la participació i intervenció social. Però, com defensen els autors del llibre que ens ocupa, hi han altres dades, molts vegades desapercebudes. Si bé una gran proporció de la població declara no estar interessats en la política, no sabem els motius. Així, també crida l'atenció que un 68'4% de la població afirma que és necessari introduir mecanismes per a fomentar la participació dels ciutadans en les decisions polítiques, mentre solament un 17% considera que les decisions polítiques son assumpte exclusiu dels polítics professionals.

Formes de participació social.

En un altre estudi, de l'any 2005, es pregunta la població sobre diverses formes de participació social. Al voltant d'un 60% de la població declara que està disposada a exercir el seu dret a participar directament en assumptes públics. No obstant, solament ho fa de forma efectiva menys d'un 20% de la població.

Vegem les proporcions de població que havia participat en alguna de les modalitats:

- Firmar una petició o protesta: La més exercida aquell any, un 22% de persones ho havia fet. Un 80% estarien disposats a fer-ho.
- Acudir a una manifestació: un 29% havia participat en alguna manifestació. Un 75% estaven disposats a fer-ho.
- Boicotejar o consumir productes per raons polítiques, ètiques o mediambientals: Un 14% ho havien fet, i un 65% es declaraven disposats a fer-ho.
- Col.laborar amb veïns del barrio o població per resoldre problemes locals: Un 11% ho havien fet el darrer any.
- Assistir a un míting polític:En 2004 un 12% ho havien fet.
- Participar en una vaga: Fins un 30% de la població ho havien fet els darrers anys (un 5% en 2006). Si tenim en compte la proporció sobre la població treballadora, serien 51% els darrers anys i 8% en 2006.
- Ocupar edificis o fàbriques: Un 2'7% de la població tenia aquesta experiencia. Un 18% ho faria per motius de protesta.


Sobre la democràcia i les seves institucions.

Mentre, com hem vist, la població espanyola sol defensar la democràcia com a forma de govern, un 50% pensa que són necessaris alguns canvis. Tanmateix, un 24% de la població pensa que el sistema necessita molts canvis, i un 11% que necessita un canvi total. Solament un 8% pensa que la democracia funciona bé, i no necessita cap canvi.

- Valoració de la democràcia: 13% de la població pensa que el sistema afavoreix uns més que altres, 11% que les lleis no estan ben fetes o no es compleixen, 10% que no funcionen els principis democràtics,....

Respecte els partits polítics, la crítica social cap a ells sol ser constant a l'estat espanyol. Els partits són la institució social menys valorada, i la més corrupta. Un 56'7% de la població pensava en 1997 que els diputats es presentaven a les eleccions "pel poder i la influencia que atorga el càrrec". L'any 2005, un 28% de la població afirmava que en les decisions dels diputats influïen les cúpules del seu partit, i un 11% afirmava que eren els mitjans de comunicació. Mentre solament un 4% pensaven que les decisions dels diputats estaven determinades per l'opinió pública o pels seus votants.

A pesar d'açò, en un altra enquesta de 2005, un 73% de la població pensava que sense partits polítics no hi ha democràcia. No obstant, un 85% defensaven nous mecanismes per a la participació directa en assumptes polítics. Els partits polítics eren considerats coma poc participatius pel 66% de la població.

El poder real i la participació.


Finalment, veiem la resposta a un baròmetre sobre "qui mana realment a Espanya?" de l'any 2005. En primer lloc trobem el govern, seguit molt de prop per les grans empreses i la Banca. Entre un 40% i un 48% de la població atribueix el poder a aquestes institucions. Les institucions amb menys poder real són el Parlament (10%) i els sindicats (5%).
Evidentment, una majoria social es conscient que els interessos econòmics particulars s'imposen als interessos d'una majoria social de forma evident, amb la connivència del govern.

Pel que fa a formes alternatives de participació més directes: Un 43% pensava que millorarien la recollida d'opinions de la comunitat, un 36% que seria millor per controlar els assumptes públics, i un 28% que generarien major consens en les decisions polítiques.

Algunes conclusions:

De la informació presentada, podem extreure unes tendències socials relativament oposades a la ideologia de la delegació en especialistes i representants polítics:

1) Es defensen els principis sobre els que es sustenta el sistema democràtic. No obstant, s'és molt crític pel que fa als interessos ocults dels representats polítics i les institucions de representació.
2) Una ampla majoria social defensa noves formules més participatives d'intervenció social. Al mateix temps que es mostren disposats a posar en pràctica diferents modes d'intervenció política no representativa. I que es reivindica l'impacte positiu que aquestes formes de participació aportarien a la resolució de conflictes, presa de decisions i al consens social.
3) No obstant, tot i la declaració d'intencions majoritaria, no és la majoria de la població la que efectivament participa en aquestes formes alternatives de fer política. Hauríem de ocupar-nos dels motius.
4) Per altra banda, la legitimitat del sistema democràtic de representació és manté més gracies als mitjans de comunicació de masses i a la tasca de les institucions, que a la consciencia i compromís de la societat. Hem vist com l'opinió majoritària és que les decisions col.lectives es sustenten més sobre interessos particulars de la classe política, les cúpules dels partits, les grans empreses i la Banca, que sobre els interessos comuns.
5) Una ampla majoria social és partidària d'aprofundir en la democràcia, i una de cada tres persones pensa que necessita un canvi substancial.
5) Podem parlar doncs, de que existeix cert consens social al voltant de la falta de democràcia real i la necessitat de noves formes de participació, que superen els interessos particulars de la representació política i mediàtica.

Trobar eixes formes de participació social en la decisió i gestió dels assumptes públics és el repte ara mateix. Sabem que una majoria social es favorable a aquestes transformacions. Caldrà vore sobre quines bases es desenvolupa i en quins mecanismes es recolza.

La gran mentida de les estacions de medició.

(comunicat de la Plataforma No a la Contaminació).

Publicat l'11 de Juny de 2008 a laplana.indymedia.org.

La gran mentira de las calibraciones de las estaciones de control de calidad del aire en Castellón.

Los datos recogidos en la estación de calidad del aire de la UJI en l´Alcora son mucho más altos que los registrados por la estación de la Conselleria en la misma ubicación durante los años 2006 y 2007.

Como sucedió en el año 2006, un análisis comparativo de los datos recogidos por el departamento de Química Inorgánica de la UJI y los obtenidos por la conselleria de Medi Ambient en l´Alcora durante el 2007 demuestran la falta de objetividad en la calibración de las maquinas automáticas de la Conselleria y la necesidad de una nueva calibración que se adecue
a la información recogida por las maquinas homologadas para ello, como lo son las que utilizan lo técnicos del dep. de Química de la UJI.

Si analizamos la información obtenida podemos comprobar que los datos de la UJI son un 40% mas elevados que los ofrecidos por la maquina automática calibradas a la baja en el 2006 por la conselleria y prácticamente iguales a los obtenidos si no se aplicara el factor de 0,706 de reducción aplicado para esta maquina y que la Conselleria justifica por las mediciones de tan solo 35 días que el CSIC realizo en el año 2006, en cambio las realizadas por la UJI suman un total de 234 días medidos, por lo que su fiabilidad esta mucho mas contrastada.

El resultado es muy significativo: mientras para la Conselleria no existe superación del límite anual de 40 microgramos establecido por la Ley, con los datos de la UJI se superan ampliamente, lo que obligaría a paralizar cualquier ampliación o nueva instalación de empresas contaminantes mientras dure esta situación.

También, las 35 superaciones del límite diario que aparecen en los datos de la Conselleria y que simplemente igualarían el limite legal, se convierten en 77 según los datos de la UJI y en 120 si extrapolamos los datos al total de los días del año, casi un 300% mas del limite legal. Algo realmente escandaloso, y que se equipara a los resultados obtenidos por la estación de Almassora2 para el mismo año.

Otra acción de la Conselleria que aclara esta cuestión es la segunda calibración, por razones no suficientemente justificadas, (creemos que es precisamente su comparecencia ante el parlamento
europeo para defenderse de la denuncia que presentamos ante ese organismo) de la estación de Almassora2, que devolvió a la maquina automática prácticamente su valor inicial, gracias a esa nueva calibración, pero que durante años, con la anterior calibración, ofreció unos datos oficiales muy por debajo de los reales, lo que colaboró en la aprobación de las ampliaciones del Serrallo, ya que esta maquina automática de medición de calidad del aire, junto con la de Alcora, Benicassim y Burriana son las referencias de los efectos que la contaminación del Serrallo produce en sus alrededores.

Son precisamente estas maquinas las que sufrieron una reducción de sus valores en factores que conseguían reducir los datos de contaminación de partículas PM10 por debajo de los limites legales mientras se elaboraban los Estudios de Impacto Ambiental y se aprobaban las autorizaciones ministeriales y autonómicas para permitir el crecimiento de la industria petroquímica y de otras como las cementeras, biodiesel, ahora de fertilizantes, y otras que llegaran si no se tienen en cuenta los datos reales de inmision para limitar industrias en zonas que, cumpliendo todos los tramites legales, en cuanto a medidas correctoras a aplicar, superan los limites de partículas PM10.

Este análisis comparativo reafirma la denuncia de la Plataforma realizada en el 2005 ante la Comisión de Peticiones del Parlamento Europeo sobre la falta de objetividad que las calibraciones
realizadas en la provincia de Castellón a las maquinas de medición de calidad del aire en lo que respecta al PM10, principal contaminante que supera ampliamente los limites legales establecidos, pero no solo donde las maquinas se han recalibrado o se mide de manera paralela con la UJI, como es el caso de l´Alcora.

Si analizamos los datos de las otras estaciones “calibradas” a la baja como las de Benicassim con un factor de corrección de 0,565, y Borriana con un factor de 0,579, y aplicamos las correcciones que la estación de la UJI sugiere, es decir devolver al valor Beta registrado por la maquina su valor real, nos da que en la de Borriana se superaría también los limites legales de PM10 en valores muy similares y por lo tanto deberían revisarse las Autorizaciones Ambientales Integradas en las empresas contaminantes emisoras de este tipo de partículas PM10, sobre
todo los atomizadores, en la industria cerámica y el conjunto de la industria petroquímica del Serrallo.

Ni que decir que esto supondría revisar las licencias de actividad que se han concedido a las empresas que se están ubicando en la Dársena Sur y las que se pretenden instalar en Parc Castelló, logísticas de gráneles que como sabemos son grandes emisoras de partículas.

Toda esta información será remitida tanto al Ministerio de Medio Ambiente estatal como a la Comisión de Peticiones y a la Comisión de Medio Ambiente del Parlamento Europeo.

Con estas acciones queremos combatir la presión que los grupos empresariales realizan sobre los representantes políticos y las instituciones científicas, tanto en el Parlamento Europeo como en el
del Estado Español, ni que decir con los diputados de la Comunidad Valenciana, o los gobiernos provinciales y locales de Castellón y Almassora, donde parece que se confunden los intereses de unos y otros, dejando a un lado la necesidad de reconocer un problema que afecta a la
salud de la población que representan y que tienen la obligación de proteger.

También los técnicos y científicos se ven presionados por estos grupos económicos para que, con la amenaza de retirar la financiación a sus proyectos de investigación, estos técnicos y científicos cedan ante sus presiones e incluso lleguen a eliminar datos e información de los estudios e informes contraria a los intereses de aquellos grandes grupos económicos.

Si bien el movimiento ciudadano en el Grau consiguió la instalación de una estación móvil de calidad del aire en el colegio de la Marina, los datos resultantes de las mediciones efectuadas no se han hecho públicos. Nos tememos que la intención es la misma que la que ha movido a calibrar las estaciones automáticas a la baja: conseguir que las ampliaciones y nuevas instalaciones de empresas contaminantes vayan adelante a pesar del riesgo que supone para la salud y la seguridad de la población.

Para ello solo necesitan tiempo y hechos consumados.

Y lo están consiguiendo, gracias a la connivencia de muchos políticos, técnicos y científicos, que han abandonado el camino de la ética profesional, abducidos por el miedo, por un lado y sus ambiciones personales, por otro……

L'ATENCIÓ A DONES VÍCTIMES DE VIOLÈNCIA EN CASTELLÓ, ESTÀ EN PERILL

Publicat el 31 de maig de 2008, a la web http://laplana.indymedia.org/.

Autoria: Xarxa Feminista de La Plana.

El canvi de denominació del “Centre d’Atenció Integral a Dones Maltractades”, que passa a ser “Centre d’Atenció Integral per a Dones en situació de Risc Social”, suposarà una desviació de partides pressupostàries.

No es destinaran recursos específics, és a dir: menys dotació pressupostària, menys places, pitjor atenció.

La violència de gènere, i més concretament la violència exercida contra les dones, és un problema actual en la nostra societat, amb greus conseqüències sobre la salut i un profund impacte sobre la qualitat de vida de les dones. Representa un atemptat contra el dret a la vida, la seguretat, la llibertat, la dignitat i la integritat física i psíquica de les dones, i està reconeguda com un problema de salut pública per l’Organització Mundial de la Salut des de 1996.

La violència contra les dones és la manifestació més dramàtica de les desigualtats existents entre hòmens i dones. La visibilització d’aquesta violència ha estat un primer pas, gràcies a l’acció de diversos moviments de dones, associacions, col·lectius feministes, mitjans de comunicació (encara que predomina el tractament sensacionalista del problema), i finalment les accions dels governs estatal i autonòmics.

En aquest sentit destaquem les concentacions convocades a la Plaça de La Pau de Castelló per Dones de Negre, el darrer dimecres de cada mes en protesta contra la violència masclista.

La Xarxa Feminista de La Plana, que integra diversos col·lectius feministes de Castelló, vol fer pública la seua preocupació pel canvi de denominació del “Centre d’Atenció Integral a Dones Maltractades” recentment publicat en el DOGV, que ha passat a denominar-se “Centre d’Atenció Integral per a Dones en situació de Risc Social”.

Des de l’any 2006 Castelló disposava del “Centre d'Atenció Integral a Dones Víctimes de Violència de Génere” amb 35 places, de les quals només 18 han estat ocupades, la meitat per dones i la meitat per menors.

Amb la reestructuració de les conselleries duta a terme pel govern valencià el juliol de 2007, les competències en matèria de prevenció de violència de génere han passat de la Conselleria de Benestar Social a la Conselleria de Justícia i Administracions Públiques. Tanmateix, el Centre de Castelló continuarà sent gestionat per Benestar Social. Si en matèria de serveis socials, la Conselleria de Benestar Social no s'ha preocupat de dotar de mitjans i recursos els diferents centres, desconfiem que ho faça ara en encarregar-se de la gestió del centre en qüestió.

El Centre tenia un finançament d'un 85% amb càrrec al fons previst en l'article 19 i disposició adicional tercera de la “Ley Orgánica 1/2004, de Medidas de Protección Integral contra la
Violencia de Género”, per a “coadyuvar a la puesta en funcionamiento de los servicios necesarios para asegurar el derecho a la asistencia social integral”.

Les partides assignades al centre foren de 2.449.471 €per als anys 2005/06.

El ”Observatorio Estatal de la Violencia contra las Mujeres”, fa constar al balanç dels anys 2006 i 2007, que la País Valencià disposa de la Casa d'Acollida de Castelló i Centre d'Emergències.

Però el passat mes de Març de 2008 ha eixit a concurs, i així apareix publicat al DOGV, la contractació per a la gestió d'aquest Centre, que anul·la l'anterior concurs de l'any 2007 amb una dotació de 3.756.042€ , i que canvia el nom del Centre per “Centro de Atención Integral a Mujeres en situación de Riesgo social”. A més el pressupost assignat ha sofert una disminució important, ja que passa a ser de 3.046.507€ per a l’any 2008 (709.535 € menys).

El canvi de denominació no és casual, sinò intencionat, i tindra conseqüències nefastes per a l’atenció de dones víctimes de violència de gènere, ja que les poques places i dotació per a l'atenció d’aquestes dones hauran de ser compartides amb altres col·lectius “d'exclusió social”.

Denunciem la nul·la sensibilitat del govern valencià per a l’adequat tractament de les dones víctimes de violència de génere que necessiten un tracte i atenció diferenciat que recomana no compartir dependències amb altres col·lectius “de risc social” , tal i com recomanen organismes oficials, incloent-hi l’OMS (Organització Mundial de la Salut).

Considerem una important regressió aquesta “estratègia”, amb un alt risc de minves de serveis i atenció, ja que el col·lectiu de dones violentades té necessitat de recursos específics i urgents i avui en dia encara està desproveït d’una protecció efectiva. El fet de destinar el centre a l’atenció de dones en situació de risc social amb problemàtiques molt variades, repercutirà negativament en l’atenció a les dones, amb diferents problemes i necessitats.

Considerem que el govern valencià no destina ni mitjans ni recursos suficients per a la prevenció i atenció de la violència de gènere i els pocs existents es redueixen, seguint un criteri allunyat de la realitat social.

Denunciem que, si el Centre ha estat finançat en un 85% amb càrrec al fons previst en la Ley Orgánica 1/2004, el govern valencià ha fet un ús indegut d'aquest fons, ja que els destina a altres finalitats no previstes en la llei.

Des de la Xarxa Feminista de la Plana (integrada per nombroses dones, hòmens i col·lectius socials de la nostra comarca) i la Plataforma Feminista del País Valencià ( integrada per 34
associacions, col·lectius, sindicats i diferents entitats) s’han iniciat diverses accions com ara: reunions amb les Conselleries adients, presentació de recurs a la Síndica de Greuges i
divulgació pública de la informació rebuda amb la finalitat d’evitar repercusions futures que aquest canvi de denominació puguera tindre sobre el centre d’atenció específica per les dones
maltractades.

Per fer palès el nostre malestar davant aquesta situació, el passat 26 de març, la Xarxa Feminista de la Plana va mantindre una reunió amb el Director Territorial de Benestar Social, En Vicente Tejedo, on se’ns va garantir de paraula (que no per escrit), que el canvi de denominació sols responia a qüestions purament administratives, d’intervenció i de competències pressupostàries i que per tant el Centre continuaria amb el 100% de les places
en exclusivitat pel col·lectiu amb major risc social, el de les dones maltractades. Tot i això no ens va poder concretar com es portarà a terme aquesta garantia d’ exclusivitat.

Des de la Xarxa Feminista de la Plana demanem un compromís ferm per part de l’Administració. Pensem que aquesta parcel·lació entre Conselleries posa en perill un recurs absolutament necessari i que tant ha costat de generar, prioritzant les competències institucionals i la rendibilitat política sobre la vida de moltes dones.

Xarxa Feminista de La
Plana

Noticies de la crisi....

A pesar de la fallida de la vaga del taulell, estan en marxa a les nostres comarques les vagues dels pescadors i els transportistes. Certa psicosi s'apodera d'uns quants ciutadans, que buiden estants de supermercats i gasolineres.

- A última hora de la setmana passada, els sindicats majoritaris tiren arrere la vaga convocada per a aquest dilluns dia 9. Es firma un pre-acord molt lluny del que es reclamava, i del que seria desitjable per als treballadors del sector. Una vegada més, justament quan el context de crisi economica aconsella l'organització i la defensa dels drets laborals, quan diversos sectors, començant pels transports, estan anant a la vaga i plantejant les reivindicacions, els sindicats pactistes deixen els obrers en mans de patrons sense escrupols.

A mode de resum, s'acaba imposant el conveni a quatre anys, amb una pujada de salari de l'IPC real + 0'5% (amb clausula de revisió), pel que fa a les indemnitzacions per accident,s'ha aconseguit el 100% d'indemnització a partir dels 15 dies en accidents greus (abans era de 21 dies). Finalment,. s'han establert les xifres màximes de jubilació parcial: 1 obrer en emmpreses de 0 a 50 treballadors, 2 en empreses de 50 a 100, tres de 100 a 150, i 4 en més de 15 obrers.

- Per altra banda, el sector de transports per carretera començava la vaga aquest diumenge, tot i que les protestes venien des de la setmana passada. Uns 1.500 transportistes secundaven la vaga a les nostres comarques, en protesta per no poder absorbir la pujada del preu del gasoli en les tarifes a les empreses contractistes. Cal tenir en compte que la majoria dels transportistes en vaga són autònoms i dependents d'empreses més grans, pel que tenen una situació més difícil de solucionar.

A hores d'ara, algunes gasolineres de la ciutat es troben desabastides, així com alguns productes de supermercat. La vaga és qualificada com a salvatge als mitjans de comunicació, ja que els mètodes i la representació dels obrers no són les habituals. A les nostres comarques no existeix el mateix clima, però a les grans ciutats, els talls de carretera i d'accessos a punts neuràlgics de distribució de mercaderies crea, quant menys, desconcert. I més quan el que plantegen és una aturada general indefinida, qualificada per alguns com il.legal i salvatge.

Les organitzacions convocants de la vaga demanen una tarifa mínima que els permeta afrontar els costs del combustible, i fer front a les grans empreses carregadores, que són les contractistes de milers de transportistes. Aquestes associacions empresarials, moltes de les quals no compten amb flota de camions, i simplement són intermediaries, són les que estan negociant amb el govern i les que no aproven la convocatoria. Una vegada més, ens trobem amb un conflicte entre patrons i obrers dintre el sector, encara que aquests obrers siguen "propietaris" dels seus camions hipotecats, i majoritariament treballadors autònoms.

Entrevista: La vaga del taulell (II).

Després de més de 15 reunions entre patronal ASCER i sindicats majoritaris, i de passar pel tribunal d'arbitratge, sembla ser que s'ha fet publica la convocatòria de vaga sectorial, i que s'iniciaran en breu les reunions a les empreses afectades, per informar els treballadors i treballadores.

No s'ha aconseguit acordar la renovació del conveni col.lectiu, principalment per qüestions de durada (la patronal vol que siga de 4 anys, els sindicats de 2), per la pujada salarial, la flexibilitat horària, l'antiguitat, i altres drets socials i laborals.

Presentem la segona entrega d'una entrevista amb un dels editors de la web "Noticias obreras del sector del azulejo", per tal de contextualitzar opinions i informacions.

"Los pasillos de Ascer están llenos de mamoneos."

"Si no vamos a la huelga ahora....¿Para cuando?"

- Llegados a este punto, en el que parece que han finalizado las conversaciones entre sindicatos y patronal con el fracaso del Tribunal de Arbitraje y mas de 15 reuniones, ¿cómo veis el panorama? ¿La huelga está en marcha?

Bien, creo que la desinformación es de tal magnitud, que es difícil poder hacer un vaticinio.¿Que la huelga esta en marcha? Si. ¿Cómo esta el panorama? Oscuro.Las conversaciones no han finalizado. El próximo día 2, vuelven a reunirse de manera oficial. También existen reuniones extraoficiales. ¿Sabéis que en estas, es donde de verdad se producen los acuerdos? Los pasillos de ASCER están llenos de mamoneo.

"Yo creo que casi todos esperan que se desconvoque la huelga.
La mayoría carece de conciencia de clase definida."

- ¿Creeis que los trabajadores apoyan la huelga y las reivindicaciones? ¿cómo es el ambiente en las empresas?¿Han participado en el proceso de negociación y convocatoria de huelga?

Es difícil valorar en que porcentajes. La falta de información provoca un efecto sedante, y si a esto añadimos el alarmismo generalizado con respecto a la desaceleración de la economía mundial, el círculo se cierra.

Los hay, por supuesto, que apoyan la huelga. Y son muchos los que no necesitan que nadie los espolee. Sin embargo, también son muchos, quizá demasiados, que piensan que el momento no es bueno y que de alguna forma, están inmersos en esa especie de síndrome de Estocolmo que concede al patrón la ventaja necesaria para tener controlada la situación, sin apenas mover un dedo.

¿El ambiente en las fabricas?. Expectante. Los trabajadores están a la espera de noticias. Están inquietos, preguntan como van las cosas y si hay cambios.

Yo creo que casi todos esperan que se desconvoque la huelga. La mayoría carece de conciencia de clase definida. Además, parece que esta situación les sea ajena, como si con ellos no fuera. Entienden la postura de la patronal como una postura defensiva, porque: “pobres”… ¿si no venden, que tienen que hacer?. Ridícula afirmación que en boca de algún trabajador resulta todavía más ridícula.
En cuanto a si participan en el proceso de negociacion, pues tengo que decir que no. Las cosas, parece ser, que no funcionan de ese modo.

- ¿Porqué creeis que el azulejo, siendo un sector tant importante, con más de 25.000 trabajadores, tiene tan malas condiciones de trabajo y es tan poco conflictivo?

Yo también me he hecho esa pregunta cientos de veces.
No creo tener una respuesta concluyente, aunque basándome en conjeturas, podria contestarte que, la desconexión ínter empresarial, a nivel del trabajador es tan grande que apenas existe relación. El único modo que se me ocurre posible, es a nivel de delegados sindicales, cuando acuden al sindicato pero, me consta que la relación es bastante pobre. Esa labor, relacionada con establecer formas de estar en contacto y que yo juzgo como importantísima, nos llevo a crear la web y poner a disposición de todos, un canal de comunicación, que vinculara nuestras necesidades.

Este sector no es conflictivo por muchas razones, entre ellas el carácter familiar de muchas de las empresas, sobre todo las asentadas en Alcora y Onda, que siendo la cuna del azulejo, es además un lastre añadido para el desarrollo del sector a nivel del obrero, debido a la forma en que se produce la relación entre el trabajador y el patrono, precisamente por esa condición de empresa familiar que le confiere una serie de circunstancias especiales; destajos, dinero negro, acuerdos particulares entre el patrón y el empleado, recuerda: dividir es sinónimo de victoria.

A todo esto, hay que añadir la falta de interés de los sindicatos en realizar esa labor pedagógica de concienciación tan necesaria en nuestra lucha. De esa falta de concienciación, se deriva esa falta de conflictividad.

Las condiciones de trabajo son lamentables porque los horarios son insufribles, el ruido dentro de las empresas, o en la mayoría de ellas, es infernal, la contaminación ambiental, bárbara, la suciedad, el polvo, los productos químicos utilizados y el olor nauseabundo que produce el agua de las depuradoras, que luego se utiliza en la limpieza del suelo, sobre todo en esmaltadoras, son muchas de las causas que componen un entramado realmente alarmante. La mayoría de los empresarios, no abonan por ello, ningún tipo de complemento salarial, y aunque el convenio refleje el deber de hacerlo, si no hay denuncia, no hay mejora.

"El salario medio deberia aumentar en quinientos euros de media,
para hablar de dignidad salarial"

- ¿Cual es el calado real de los puntos que se estan negociando: aumento salarial, flexibilidad, antiguedad, derechos sociales, duración del convenio? ¿que condiciones laborales están en juego?

Es ridículo plantear una subida del salario del 0,2, 0,3, 0,4 o 0,5 % por encima del IPC. Esas cantidades, no cubren en modo alguno, las necesidades de los trabajadores.

De acuerdo con la realidad, el salario de cualquier trabajador debería sufrir un aumento de quinientos euros de media para comenzar a hablar de dignidad salarial. En una jornada de ocho horas y sin la necesidad de la realización de horas extraordinarias.

Horas extraordinarias que por otro lado, son camufladas para no tener que dar cuenta de ellas a la administración. Ante esta perspectiva, solo cabe la denuncia pero…¿Cómo denuncias una situación, que aunque perjudica claramente los intereses de los trabajadores, les ayuda a dignificar el precario saldo nominal?

"Tenemos una capacidad de trabajo,
de la que solo nosotros somos dueños, para bien o para mal,
y debemos ser nosotros los que pongamos precio a esa capacidad."

La flexibilidad laboral es uno de los objetivos principales de la patronal, junto con la congelación de la antigüedad. Formaran parte, en un lugar destacado de su plataforma, en todas las negociaciones futuras y es fundamental para ellos, conseguir un pacto que les garantice controlar estos conceptos.

La flexibilidad laboral es un arma de una importancia terrible y sus consecuencias para los trabajadores serian devastadoras, como lo es, en otros sectores, en los que esa flexibilidad ya esta impuesta. Hablo del sector servicios, en los grades centros comerciales, por ejemplo, donde existe esa practica, y donde para realizar una jornada de siete horas, has de permanecer en el centro de trabajo, doce.

En el caso que nos ocupa, me veo fichando la salida, cuando una maquina se averíe, y volviendo a fichar la entrada, cuando la avería este resuelta.

Trabajando de día o de noche, festivo o laboral, solo cuando a ellos les convenga, y eso no debemos consentirlo.

Tenemos una familia y una vida que vivir.

Tenemos derecho a disponer de nuestro tiempo y de nuestra vida como nos convenga.

No estamos al servicio del patrón.

Tenemos una capacidad de trabajo, de la que solo nosotros somos dueños, para bien o para mal, y debemos ser nosotros los que pongamos precio a esa capacidad.

La antigüedad es nuestra, por derecho adquirido. Nadie tiene que poner precio a un acuerdo de décadas, que garantiza la continuidad en el puesto de trabajo y que nunca debió ser manipulada y con la que los patronos han jugado al gato y al ratón, negándole el derecho a muchos compañeros eventuales, a los que robaban, directamente el complemento. Cuando alguien destapo el pastel, las denuncias en la magistratura se podían contar por miles y cada una de ellas tubo una sentencia favorable.

Es nuestro derecho y nuestra garantía, de que no nos echaran a la calle, por cuatro euros.

Los derechos sociales son la garantía de nuestra salud y la del sector. La ley de igualdad, la jubilación anticipada, con el cien por cien, haciendo hincapié en aquellos trabajadores que desempeñen su jornada a triple turno, bajas laborales, cobradas desde el primer día y con las mismas condiciones, ya sea de enfermedad o de accidente, permisos por paternidad al igual que la mujer etc., etc.

Para que os hagáis una idea de hasta donde llega la falacia empresarial, en cuanto a las bajas laborales, puedo decir que existen empresas donde, cuando para la desgracia del que lo sufre, cae enfermo o ha tenido un accidente, digamos leve, en lugar de irse a su casa y permanecer diariamente en ella hasta su recuperación, han dispuesto en las empresas una especie de área de descanso a la que debes acudir a diario, y permanecer allí durante lo que seria tu jornada laboral, durante el tiempo que dure la recuperación. De esa forma se camuflan las bajas laborales y los accidentes de trabajo.

- En vuestra web comentais que los sindicatos están en un proceso de competencia y desunión nada favorecedor para la huelga y los trabajadores, ¿en que consiste exactamente esta actitud de los sindicatos?

Esta en juego todas ellos o al menos los mas importantes. El futuro de las próximas generaciones de trabajadores del azulejo, pende de un débil hilo. La fragilidad de la unidad obrera es muy elevada y por lo tanto, de difícil o nula cohesión.

Si dejamos que se salgan con la suya, todo lo que entre unos y otros, hemos conseguido, se vendrá abajo.
Si dejamos que eso ocurra, con el concurso de los sindicatos de por medio, estaremos firmando la muerte de la dignidad obrera, de nuestra libertad y de nuestra capacidad de respuesta… ¿Si no vamos a la huelga ahora?... ¿para cuando?. La desunión sindical es lamentable.

Esa rivalidad, es extrema en todos los campo, ya sea en las negociaciones de ahora con la patronal, como a nivel de empresa.

Esto viene de lejos y no mantienen ninguno de ellos posturas concretas con respecto a nada. Del mismo modo que pueden mostrar posturas muy radicales, en algunas cuestiones, en otras la tibieza es tal, que al espectador le deja en fuera de juego.

Unos parecen seguir las consignas de la central, los otros, dicen no hacerlo jamás. Los unos suelen mantener la plataforma reivindicativa hasta las ultimas consecuencias, los otros, son capaces de ponerle precio a cualquier cosa, con tal de llevarse el gato al agua.

La equidistancia entre ellos es tan grande que pueden denunciarse entre ellos por nimiedades y pequeñas diferencias en el protocolo.

Básicamente, entiendo que las dos centrales sindicales tienen diferencias de conceptos ideológicos. La afiliación histórica a determinados partidos políticos, provoca esa rivalidad. Mientras Comisiones Obreras fue la correa de trasmisión del Partido Comunista, la Unión General de Trabajadores se posicionaba junto al Partido Socialista.

Y esas formas distintas de ver la realidad, fue el caballo de batalla tanto de unos como de otros. No es nada nuevo que esto suceda y en cada conflicto, las diferencias salen a la luz, aunque ellos pretendan ocultarlo.

“Las estrategias pasan por definir el concepto

de unidad obrera y conciencia de clase.”

- ¿Que pensais de una huelga intermitente en semanas alternas? ¿No seria mejor la huelga indefinida?

La explicación más usada es que de manera alterna, se implica a todos los trabajadores en mayor medida, ya que de este modo, en una u otra semana, la huelga nos afectara a todos y si para alguno, no acudir a la convocatoria podria suponer un alivio, al estar en su semana de descanso, de este modo no habrá excusa alguna que lo impida.

Por otro lado yo soy de los que piensan, al margen de puntuales estrategias, que la huelga comienza y acaba cuando se consiguen las reivindicaciones, cuando se abonan incluso, los días de permanencia y cuando si se producen represalias, estas, son subsanadas. Mientras tanto, la huelga continúa.

- En relación a otros sectores laborales locales, como las reivindicaciones recientes del transporte o la pesca en relación a los precios del carburante, la construcción con el tema de las muertes en el tajo y las subcontratas, la hosteleria con la negociación del nuevo convenio, o otras industrias con el recorte de plantillas y la deslocalización, etc... ¿que estrategias se podrian iniciar para unir a los trabajadores?¿cual deberia ser el papel de los sindicatos? ¿y el de los obreros?

Las estrategias pasan por definir el concepto de unidad obrera y conciencia de clase.

Mientras no sepamos quienes somos y que queremos, mientras no caminemos todos en una dirección única, mientras no entendamos que el sistema capitalista y de distribución de la riqueza, es una tela de araña y que nos atrapa y nos obliga a un consumo excesivo, con la idea única, que aquello que tanto nos costo conseguir, vuelva de nuevo a las arcas del capital, no avanzaremos hacia la salida, continuaremos siendo la clase inferior que depende de un trabajo con el que se enriquece un burgues.

Violencia de gènere al País Valencià.

A partir de l'anàlisi de les dades disponibles a la web del "Instituto de la Mujer" sobre assassinats masclistes, podem destacar varies qüestions relatives al País Valencià:

En el període entre 1999 i 2008 han mort assassinades
un total de 584 dones a tot l'Estat espanyol

- En primer lloc, en el període entre 1999 i 2008 (fins al 20 de maig) han mort assassinades un total de 584 dones a tot l'Estat espanyol, una mitjana de quasi 60 dones a l'any. Al País Valencià, durant aquest període han mort 76 dones, el 13% del total de morts i ocupant el tercer lloc darrere d'Andalusia (20'2%) i Catalunya (14'4%).

- Si tenim en compte la taxa de dones assassinades per milió de dones, es a dir, la proporció d'assassinats masclistes sobre el total de població femenina, el País Valencià ocupà l'any 2007 el cinquè lloc, amb 4 dones assassinades per cada milió de dones.

El País Valencià ocupa el tercer lloc en número d'assassinats masclistes,
i el cinquè lloc en assassinats per cada milió de dones.

- Durant l'any passat, es varen produir 9.360 denuncies de dones cap a parelles o ex-parelles per maltractaments, un 14'8% del total estatal. Sent el País Valencià la tercera CC.AA en número de denuncies, darrere d'Andalusia i Madrid. Si mirem la taxa de denuncies per cada milió de dones, veiem que el País Valencià també ocupa el quart lloc, darrere de Balears, Canaries i Murcia, i molt a prop de Madrid i Andalusia.

Entrevista: La vaga al sector del taulell (I).

Presentem una entrevista amb un treballador de la ceràmica i un dels editors de la pàgina web "noticias obreras del sector del azulejo" (es pot consultar a: http://www.everyoneweb.es/azulejo/).

"Creo que al igual que sucedió en la huelga del 77,
esta movilización marcará un antes y un después en todo el sector."

- ¿Como está la actual situación laboral en el sector de la cerámica (condiciones de trabajo, turnos, salarios, derechos sociales...)?

La situación laboral del sector de la cerámica es sencillamente insostenible desde el punto de vista obrero. La relación salario/producción esta absolutamente descompensada. Los resultados económicos de las empresas, abrumadoramente altos, son un ejemplo claro de lo que digo, el diario Mediterráneo del día 19 de mayo, en sus dos primeras paginas y con todo lujo de detalles, daba conocimiento de las cuentas de resultados del sector, y en ellas quedaba reflejado lo absurdo de la postura de ASCER, respecto a la negociación del convenio colectivo, escudándose, para no llegar a acuerdos, en esa supuesta crisis que todos conocemos. La expansión del sector en los últimos veinte o veinticinco años es conocida por todos y sin embargo, las condiciones laborales apenas han sido mejoradas desde que se firmaron los primeros acuerdos allá por los años setenta. Seguimos manteniendo el mismo articulado, y sufriendo unos pactos que si entonces pudieron ser validos para compensar alguna situación concreta, con el paso del tiempo, esas condiciones han cambiado, pero no así los artículos que la regulaban.

El trabajo a triple turno es un ejemplo clarísimo de abuso, en el que se suceden de forma continuada situaciones que necesariamente debe estar compensadas de una forma más razonable. Trabajar festivos, fines de semana, de noche, navidades o nochevieja, no es precisamente, una buena experiencia; pero aun lo es menos, si en el sueldo no se ve reflejado ese sacrificio. En uno de los primeros acuerdos que se fijaron en los años setenta, fue incluido un artículo que pretendía compensar ese sacrificio, y para ello, se acordó abonar de manera compensable y absorbible, un porcentaje del salario base, a todos aquellos trabajadores que cumplieran su jornada a triple turno. En aquel tiempo fue una buena medida, porque así se compensaba el sacrificio de esos trabajadores, en relación a aquellos otros, que trabajaban a jornada partida. Ahora esa diferencia ya no existe porque en todas las secciones se cobra algún tipo de prima, y la de los trabajadores a triple turno es absorbida por esa otra.

Los salarios en general son bajos. Limitados a lo que se acuerda en el convenio colectivo, con la trampa de las primas variables y algunas otras medidas que unilateralmente toman las empresas. Las hay que no pagan primas y se limitan a abonar el salario según convenio, otras continúan trabajando con destajos e incluso se abona parte del salario con dinero negro.

En cuanto a los derechos sociales, estamos ante un problema grave. Conocer esos derechos y exigirlos es una tarea que debemos entender como nuestra obligación, tanto a nivel colectivo como individual. Y no lo hacemos. Hay empresas que no te los niegan, pero en la mayoría, esas cuestiones ni siquiera se plantean.

Los contratos de trabajo se caracterizan por su temporalidad y en los últimos años, a pesar del compromiso de ir canalizando los contratos hacia la definición de indefinidos, el resultado es que cuando los contratos cumplen los dos años y los trabajadores tienen que pasar a percibir complementos de antigüedad, son despedidos sin ningún miramiento y sin mas derechos que los que garantiza la ley, es decir, despido con la indemnización ridícula de doce días por año.

- ¿Como veis el nivel de conciencia obrera en las fábricas y en vuestro entorno?

Nos hemos aburguesado. Los sindicatos inmersos en la contemplación de su ombligo, apenas si han desarrollado labor alguna de tipo pedagógico, y ayudar así a que los niveles de concienciación no estuvieran bajo mínimos. En ese sentido, perdimos todos, la oportunidad que tuvimos de formar a nuestros jóvenes en esa necesaria asignatura que es la conciencia de clase y en la importancia que tiene mantener viva la llama de la lucha obrera.

- ¿Que opináis sobre el papel de los sindicatos oficiales en el conflicto que nos ocupa? ¿Cuales creéis que son sus intereses? ¿Cuales los de los trabajadores?

El papel de los sindicatos es el de un actor más en el marco institucional y de las relaciones laborales. Los sindicatos con el paso de los años han ido asumiendo un papel de comparsa, las patronales los aceptan como necesarios y desde los diferentes gobiernos con bastante indiferencia. La tibieza con la que se manifiestan, a pesar de que intentan dar una imagen de fortaleza y de control, es bastante lamentable. Ahí tenemos la historia y las diferentes situaciones por las que hemos tenido que pasar. Algunos acuerdos ponen de manifiesto la falta de sentido y de conciencia obrera. Otros no son mas que soluciones para salir del paso. Y los más, el resultado de las muchas bajadas de pantalones que hemos tenido que ir soportando.

Los intereses sindicales son aquellos que les permitan seguir a rueda del capital, cumpliendo con su tarea de defensor de los derechos de los trabajadores, ante los patronos, y ante el conjunto de la sociedad. Forman parten de las instituciones y como tales, han de estar ahí representando su papel. La mayor parte de los sindicalistas de despacho son sencillamente funcionarios y la mayor parte de los delegados son personajes con muy poca o nula conciencia obrera, que se presentan a la elección por intereses personales y no del colectivo.

Los intereses de los trabajadores son, o deberían ser, aquellos que están relacionados con su bienestar y con su calidad de vida. Aquellos que le permitan disponer libremente de su tiempo, aquellos que le den seguridad y confianza en su puesto de trabajo, en el sentido de no tener que depender de un finalización de contrato inoportuna y aquellos que le garanticen un salario digno, que no tenga que realizar treinta o cuarenta horas extraordinarias(en algunos casos mal pagadas) para dignificarlo.

- ¿Que comparación podríamos hacer con las luchas en el sector durante la Transición política (en especial la primera huelga)? ¿Que cosas han cambiado?

Las últimas huelgas del sector no se parecen en nada a aquellas de los años setenta. Las que se produjeron antes, durante y después de la transición fueron huelgas con bastante contenido político y social.

Hay que tener en cuenta que las primeras, aquellas que hubo durante los primeros años setenta, eran ilegales y aunque Franco ya estaba dando las ultimas bocanadas, todavía podía verse el temor en las caras de los compañeros que reclamaban sus derechos, en cuanto se veía aparecer a la guardia civil. Las reuniones eran aun clandestinas y en ocasiones, nos estábamos jugando algo más que una subida salarial.

Después de la transición, la experiencia de luchas anteriores, unida a la posibilidad de disfrutar de la legalidad de la huelga, daba un contenido diferente a las movilizaciones y llevarlas a cabo sin el miedo a la guardia civil, fortalecía la postura obrera.Aquella primera huelga “legal” a la que haces referencia es un ejemplo de lo que digo.

Y si aquella huelga fue, por llamarlo de algún modo, la que marco un antes y un después en el sector del azulejo, no es menos cierto que las anteriores, aquellas que todavía eran “ilegales”, fueron las que iniciaron el camino de la lucha obrera en La Plana.

"La asamblea encierra en si misma el arma
mas poderosa de la que puede disponer el obrero."

- En vuestra web habláis de la conciencia de clase y el papel de las asambleas obreras para gestionar los conflictos y las luchas, y de como se ha perdido esa tradición histórica presente hace unas décadas en nuestras comarcas. ¿Que formulas o estrategias se podrían desarrollar para recuperarlas? ¿Que podemos hacer ante esta mas que posible huelga en el sector?

La asamblea encierra en si misma el arma mas poderosa de la que puede disponer el obrero.

Debatir sobre los problemas sectoriales, las causas que generan los conflictos, la situación y las condiciones laborales en la propia empresa y hacer extensivo el debate al resto de sectores, marcar estrategias y acciones a emprender, creer en la participación, en el dialogo y en el compromiso con la causa obrera, ayuda a crear ese caldo de cultivo necesario ante posibles movilizaciones, mantiene viva la llama de la unidad y de la conciencia de clase. Entendemos que la asamblea es básicamente, el embrión de la lucha y haber dejado que desaparezca la cultura asambleistica, significa la desaparición de igual modo, de las posibilidades de luchar unidos por nuestros intereses obreros y de clase.

Recuperar esa tradición es ciertamente difícil. Los sindicatos no han sabido aprovechar la coyuntura que les permitía, a través de su poder de convocatoria, mantener esa costumbre. Tan solo a nivel de delegados se producen esas asambleas, y por lo que tengo entendido, no son precisamente ejemplarizantes.

Reuniones donde el debate es más, sobre chismorreos internos de carácter particular, que discusiones llenas de contenido social, político o laboral.

Yo he tratado en muchas ocasiones de trasladar a los responsables sindicales esa necesidad, y a través de su gestión, ir cada día realizando convocatorias más y más amplias.

Siempre me he encontrado con excusas y con acusaciones por parte de los propios delegados, en el sentido de la falta de apoyo por parte del resto de los trabajadores, o con la intransigencia a la hora de mantener esas reuniones durante el tiempo libre de cada cual.

En cuanto a la actitud que demos tener los trabajadores ante la posible huelga en el sector, mi postura es la de apoyar masivamente la convocatoria, sin miedo y sin dramatizar.

Creo que al igual que sucedió en la huelga del 77, esta movilización marcará un antes y un después en todo el sector. Es un momento clave y el seguimiento que hagamos, marcara el futuro del sector en los próximos años. Depende de nosotros y de nuestro grado de unidad, inclinar la balanza de nuestro lado, o someternos a las imposiciones patronales.

Pensemos que los periodos de crisis no son más que un reajuste del sistema, a las reglas nuevas de un mercado en constante cambio. Los que de verdad sufren la crisis son aquellos trabajadores que lamentablemente, quedan en la cuneta.

Xifres d'immigració a la ciutat de Castelló.

Segons informació disponible a la web de l'Ajuntament de Castelló, i referents al Padró Municipal de 2006, la població empadronada amb nacionalitat no espanyola representa un 18'2%. Hi ha empadronades 31.913 persones immigrants (nacionalitat no espanyola), front a un total de 174.163 persones.


La població romanesa és la més nombrosa, amb 19.529 persones, representant el 61'2% del total d'empadronats immigrants. En segon lloc, i de lluny, la segueix la nacionalitat marroquí, amb 1.807 persones empadronades.

El primer que crida l'atenció sobre aquestes xifres és que una taxa d'immigrants del 18'2% duplica la mitjana espanyola, que és d'entre el 9 i el 10%. El segon fet és l'homogeneïtat de la població inmigrada, on 6 de cada 10 són romanesos.

Seguirem aportant informació.

L'esquerra sociològica a les nostres comarques (II).

A partir de l'anterior entrada, amb el mateix títol, anem a contrastar algunes de les afirmacions amb les dades dels resultats electorals de 2008.

Al citat article, fèiem menció a les dades electorals relatives a algunes poblacions de les nostres comarques, considerades com a una mena de "cinturó roig" particular (seguim matitzant el concepte). Defensàvem la presencia d'una majoria social d'esquerres (expresada a les urnes) a aquestes poblacions durant bona part del període que va del 1996 a 2004.

Vegem les dades actualitzades de 2008 (per als tres partits més votats):

- Castelló de la Plana: Abstenció 23'8%. PP= 47'9%, PSOE= 44'5%, EU= 2'1%.

- Vila-real: Abstenció 23'4%. PP= 48%, PSOE= 44%, EU= 2%.

- Onda: Abstenció 21%. PP= 50'2%, PSOE= 42'7%, EU= 1'5%.

- La Vall d'Uixó: Abstenció 19'6%. PP= 49%, PSOE= 44%, EU= 3'9%.

- L'Alcora: Abstenció 24'1%. PP= 46'4%, PSOE= 46'2%, EU= 2'6%.


Fent la comparació dels resultats, amb la sèrie històrica presentada abans, podem extreure les següents conclusions:

-En primer lloc veiem com, a pesar dels bons resultats electorals del PP al País Valencià (treu el 51'7% de vots, un 8'7% més que PSOE i EU junts), als municipis consultats la diferència amb la suma dels vots de PSOE i EU és molt baixa. És a Onda on el PP treu major diferència (+ 6%), mentre a la resta oscil.la entre 1 i 2% a favor del PP. Solament a l'Alcora es manté una diferència positiva per a l'esquerra parlamentaria (+2'6%).

- Els nivells d'abstenció són variats, però en general augmenta lleugerament respecte de 2004. A Castelló, Onda i La Vall es manté en els mateixos valors, mentre a l'Alcora augmenta un 2%.

- Les xifres de vots a Castelló: en 2008 el Pp treu 42.500 vots, guanyant 2.500 vots respecte 2004. El PSOE i EU treuen 41.200, perdent uns 1.300 vots. L'abstenció es manté en 23'8%.

- Les xifres a Onda (on PP treu majoria absoluta): en 2008 el PP= 6.700 vots, guanyant 1.000 vots. El PSOE-EU= 5.900, perdent 500 vots. L'abstenció es manté en 21%.

- L'Alcora: en 2008 PP= 2.870, guanyant 350 vots, PSOE-EU= 3.000 vots, perdent 300 vots. (abstenció puja 2%).

-Alguna hipotesis: En primer lloc, cal considerar que a nivell estatal l'abstenció ha tingut major presencia als feus tradicionals del PSOE (Catalunya, Andalusia, Euskadi...), mentre ha augmentat la participació als feus populars (La Rioja, País Valencià, Murcia..). Per tant, podem parlar d'un efecte mobilitzador de l'electorat de dretes, que no obstant, ha aportant uns 300.000 vots a tot l'estat per al PP. Es podrien explicar els resultats electorals als nostres municipis per una mobilització constant del vot dretà (gracies a l'oposició ferotge del PP), però també a una desmobilització sensible del vot d'esquerres. Sense deixar de banda la desfeta del vot a EU, després de la maniobra de Iniciativa.

- Tenint en compte que a nivell provincial el PP treu 49% (quasi 13.000 vots més), front un 46% del PSOE-EU (perdent 4.500 vots). Veiem que els resultats a aquests municipis per al PP no és òptim (alguns valors per baix del 49%), mentre que per al PSOE-EU són més dolents que al 2004 (alguns valors per baix de 46%).

- Caldria vore fins a quin punt es confirma la hipòtesi d'una mobilització d'electorat de dretes i una desmobilització sensible de les esquerres. També pot existir certa dretització del discurs polític d'una part de l'electorat. Els vots que guanya el Pp són quasi sempre més que els que perd el PSOE, per tant, el transvassament de vots no sembla tan evident.

Noticies de la crisi....

Segons les dades de l'INE, el primer semestre de 2008 l'economia espanyola ha crescut un 2'7%, si bé un poc més alta que la mitjana de la UE (2'2%), és mostra suficient de desacceleració econòmica. Aquest fet no treu que, a nivell de l'estat, els costos laborals vagen creixent 3 vegades menys que els beneficis empresarials, amb el que parlaríem d'increment de l'explotació laboral. A sobre cal afegir l'augment de preus durant els darrers mesos, principalment bens de primera necessitat, i el previsible increment de l'atur (al País Valencià s'han destruït els primers mesos de l'any 8.000 treballs en la construcció, i uns 18.000 a la industria, mentre que no ha crescut el sector serveis). Pel que la crisi està servida...

"els costos laborals vagen creixent 3 vegades menys que els beneficis empresarials, amb el que parlaríem d'increment de l'explotació laboral."

Segons el sindicat UGT del País Valencià, el número de treballadors i treballadores que ha hagut d'acollir-se al Fons de Garantia Salarial (FOGASA) s'ha incrementat un 140% entre l'abril de 2007 i el del present any. Les empreses que han acudit al FOGASA, per motius d'insolvència o regulació, han passat de 257 a 442. De 562 treballadors/es afectats passat any, passen a ser-ne 1.347. A les comarques de Castelló, l'organisme del FOGASA ha invertit vora 500.000 euros en salaris als treballadors/es.
Després de Catalunya, el País Valencià és la segona comunitat autònoma en increment de la demanda del FOGASA.

Al País Valencià es comencen a moure els moviments dels sindicats per fer front a la pròxima conjuntura de crisi. A la planta de la Ford d'Almussafes, avui dijous han començat les aturades contra les retallades de drets socials i laborals, promogudes pels sindicats CGT, PUT, CC.OO. Uns 1.000 treballadors han secundat l'aturada (40% plantilla). Segons els sindicats, s'han aconseguit aturar algunes línies de muntatge durant els torns, i és preveu seguir amb les accions.
A les comarques de Castelló, sembla ser que ja està més clara, si no es fan arrere demà mateix, la vaga al sector del taulell. Aquesta setmana UGT i CC.OO han presentat la convocatoria d'una vaga intermitent per als dies 9 al 13 de juny, 23 al 27 de juny, i 7 a 11 de juliol. La setmana vinent està previst començar assemblees de fàbrica per informar els treballadors. Els principals arguments són la postura intransigent de la patronal ASCER, que vol flexibilitzar la jornada laboral, un increment de salari ridícul (ipc + 0'2%) i retallar altres drets laborals i socials.

La divisió sexual del treball: El treball productiu i reproductiu.

El treball domèstic es un espai de producció i reproducció de diferents i variats bens i serveis, entre els que cal considerar pràctiques de comunicació verbal, intercanvi d'afectes i emocions, de gran importància per a el desenvolupament psicosocial de les persones. Per altra banda, el treball anomenat com a reproductiu o domèstic, és el treball imprescindible per a consumar la reproducció i posada a disposició de la força de treball en l'àmbit productiu del treball remunerat. Tradicionalment, el treball reproductiu-domèstic era l'esfera femenina de les mares, filles i esposes, mentre el treball productiu era l'esfera masculina dels "male breadwinner" (homes que guanyen el pa, que porten el pa a casa). Però a les darreres dècades, hem assistit a un retorn de les dones a l'àmbit productiu, sense que això implique un repartiment de les tasques domèstiques, amb lo qual, en general, moltes dones han hagut d'assumir una "doble jornada" o "doble presència" en els dos àmbits productiu/reproductiu o remunerat/no remunerat.

El que ens interessa ara és presentar unes dades, de les poques disponibles per estudiar aquesta realitat, que ens ajuden a comprendre i analitzar la importància d'assumir el treball reproductiu com una forma de treball, imprescindible per al sosteniment del treball productiu i de tota l'economia "real". Com és sabut, els treballs realitzats a l'esfera domèstica, en les cures i atencions a dependents, etc... no comptabilitzen en els càlculs economicistes del PIB, del desenvolupament econòmic, del benestar social... Amb el que s'invisibilitza encara més el treball femení imprescindible per al sosteniment de la vida, i es sobredimensiona la importància de la producció mercantil de bens i serveis.

Vegem què ens mostren les dades estadístiques disponibles en l'Enquesta sobre Usos del Temps, 2003:

Per al conjunt de l'estat espanyol (aquesta informació està extreta del llibre "Barometro social de España, 1996-2006" del Col·lectiu IOÉ):

- Si sumem el temps dedicat per homes i dones als treballs remunerats i als domèstics, veiem com les dones treballen un 20% més de temps que els homes.

- Sumant els dos tipus de treballs (remunerat i reproductiu), les dones dediquen un total de 42 hores i 54 minuts a la setmana. Mentre que els homes hi dediquen 35 hores i 45 minuts.

- En conjunt, el treball domèstic-reproductiu ocupa un 12% més de temps setmanal que el dedicat al treball productiu-remunerat.

- D'una mitjana general (per a homes i dones) dels dos treballs de 39 hores i 26 minust setmanals, 20 hores i 51 minuts corresponen a tasques domèstiques i reproductives no remunerades i 18 hores i 35 minuts corresponen a treball productiu remunerat.

- El treball domèstic-reproductiu representa un 71'8% del treball total de les dones, mentre per als homes representa un 29'2% del treball total.

- Per tant, el treball productiu remunerat representa el 28'2% del treball total femení, i el 70'8% del total masculí.

- Finalment, del total de treball reproductiu domèstic, les dones assumeixen el 75% del total de càrrega de treball, mentre els homes assumeixen l'altre 25%. Les dones assumeixen les tasques de cuina, neteja, compra i cures d'infants i gent gran, mentre els homes assumeixen tasques del tipus bricolatge, cuina, cura de plantes i animals domèstics i gestions de la llar, principalment.

- Per tant, podem concloure com, si bé tenint en compte solament el treball productiu remunerat, els homes treballen el doble de temps que les dones. Al afegir el treball domèstic-reproductiu no remunerat, el comput total mostra com les dones assumeixen un 20% més de càrrega de treball.


Vegem ara algunes dades referents a la realitat del País Valencià (extreta directament de l'Enquesta d'Usos del Temps, 2003):

- Si tenim en compte el treball productiu remunerat, els homes dediquen 42 hores i 25 minuts, mentre les dones dediquen una mitjana de 34 hores i 20 minuts a la setmana. Assumint les dones el 44'7% del total de temps de treball productiu.

- Si tenim en compte el treball reproductiu no remunerat, les dones dediquen 23 hores i 30 minuts a la setmana, mentre els homes dediquen 9 hores i 45 minuts. Assumint les dones el 73% de treball reproductiu.

- Per tant, si fem el comput total dels dos tipus de treballs, veiem com les dones treballen un 10% més de temps que els homes a la setmana. Les dones dediquen un total de 57 hores i 54 minuts al total de càrrega de treball, mentre els homes dediquen 52 hores i 10 minuts. Són quasi 6 hores de treball setmanal més per a les dones.


Queda patent doncs la necessitat de reivindicar la importància del treball realitzat fora de l'àmbit del mercat, generalment dedicat al sosteniment i la qualitat de la vida, així com per a mantenir la disposició de mà d'obra per al mercat de treball, i assumit de forma majoritària per les dones. Queda en evidència que un 30% del temps total dedicat a treballs pertany a tasques reproductives i domèstiques no remunerades, quasi totes assumides per els dones. Aquest treball, fonamental per al funcionament i el benestar de la societat, i per a que l'estat i les empreses estalvien recursos en atenció als ciutadans i treballadors, es assumit de forma no remunerada per les dones, i no representa cap valor en les xifres de riquesa i desenvolupament oficials.