En termes generals, segons un informe econòmic de la Camara de Comerç de Castelló de juny de 2009, la perspectiva de futur de l’economia local es caracteritza per:
- Contracció del sector agrari, degut principalment als alts preus de les matèries primeres i els baixos preus de venda de la producció, que ja obliga a moltes produccions bé a tancar, bé a no cobrir les despeses.
- Retrocés “més o menys important” del sector industrial, afectat per problemes de falta de dinamisme i de finançament, que tenen com a principal conseqüència el important volum de destrucció d’ocupació.
- Davallada de l’activitat constructora propiciada pels alts nivells d’activitat dels anys precedents, la forta sobrevaloració de l’habitatge i l’excés d’endeutament d’empreses i famílies.
- Clara perduda de dinamisme al sector comercial, afectat per l’endeutament del consumidor final, el increment de l’atur i la crisis econòmica general.
- Retrocés de l’activitat turística, degut a la competència internacional, la crisi econòmica i l’atur.
Per a la Càmera de Comerç, la situació és crítica, i no millorarà fins, possiblement, finals de l’any que ve. Fins llavors, és segur que seguirà augmentant l’atur i caient l’activitat econòmica, a uns nivells més alts que al conjunt de l’estat espanyol.
Podem parlar de la fi d’un model socioeconòmic, que es basava de forma desproporcionada en la construcció immobiliària i el taulell com a motor de creixement. Com vorem, la crisi del model ens deixa una perduda considerable de llocs de treball i un elevat atur, un mercat de l’habitatge desrregulat i amb sobreoferta de vivendes i un urbanisme fortament desorganitzat i agressiu amb el territori. Per suposat, el factor més crític i urgent és el social, on cal tenir en compte els efectes de l’atur i de la perduda de poder salarial per part de la població treballadora i les classes populars, ja fortament castigades pel model neoliberal i desarrollista dels darrers anys.
3. Efectes socials de la crisi: atur, perduda activitat econòmica, pobresa, hipoteques, territori, etc…
Com a conseqüència de la destrucció d’ocupació, nombroses famílies castellonenques es troben en situació crítica per fer front a les hipoteques d’habitatges i altres despeses. L’Asociació d’Usuaris de la Banca, Caixes i Asegurances (ADICAE) de Castelló, denunciava en agost de 2008 que 6.200 famílies castellonenques, la meitat d’origen immigrant, es trobaven en risc d’impagament de les seues hipoteques, situació que podria desembocar en embargaments d’habitatges.
Segons feia públic el Deganat de Castelló en octubre de 2008, entre gener i setembre d’exie any s’havien dut a terme 294 execucions hipotecaries, més del doble que l’any anterior. Al mateix temps, s’havien multiplicat per cinc els judicis relacionats amb deutes impagats, duplicat els desnonaments (275 casos) i els procediments per reclamar crèdits de mitjana quantia (3.589). En aquest context, el jutge degà de Castelló, José Luis Conde Pumpido, declarava: “la carga de trabajo de los Juzgados de Primera Instancia de Castellón se ha hecho absolutamente inasumible" (Mediterraneo 26/10/2008).
A pesar de la situació al mercat de treball i de l’habitatge, en un estudi realitzat en maig de 2008 per la Conselleria d’Habitatge de la Generalitat Valenciana, es defensava la necessitat de construir 11.000 vivendes noves a la província de Castelló, degut a la demanda manifesta de la població. Un 70% d’aquesta demanda declara no tenir possibilitats econòmiques per accedir al nou habitatge, sent principalment població jove.
Aquest fet contrasta de forma evident tant amb les xifres d’habitatges buits denunciats anteriorment, com amb les xifres del mercat de vivenda de lloguer, que compta amb 54.100 habitatges, dels quals 10.500 estan buits i disponibles al mercat (Levante 12/03/2009).
En aquest sentit, un informe de l’Observatori Valencià de l’Habitatge, realitzat en 2008, posava de manifest que al voltant de 5.000 joves de Castelló no podrien accedir a la seua primera vivenda per problemes econòmics, ja que haurien de cobrar salaris un 118% superiors als actuals per poder comprar un habitatge de 100 metres quadrats al preu de mercat. Aquest estudi defensava que un 80% dels joves preferia comprar vivenda en lloc de llogar-la, a pesar dels problemes econòmics, mentre que un 30% d’aquests manifestava preferències per habitatges de protecció oficial. Podem concloure ràpidament, que un 50% dels joves castellonencs preferia, bé llogar un habitatge, bé comprar-ne un de protecció oficial. L’Observatori de l’Habitatge no donava importància a aquest fet, però és decisiu pel que fa al paper dels poders públics per intervenir, regulant o fomentant, el mercat de l’habitatge, cercant l’accés dels joves i les classes populars a vivendes dignes i frenant l’expansió especulativa del mercat immobiliari, mentre queden vivendes buides i en desús a les nostres ciutats.
Ens trobem, doncs, en una evident contradicció entre l’oferta i la demanda de vivenda a les nostres comarques, conseqüència de deixar en mans del mercat i la iniciativa privada l’urbanització i la producció d’habitatge. Estem enfront un problema de recursos econòmic, de polítiques socials i urbanístiques, més que en un problema d’oferta d’habitatge.
.
Per altra banda, pel que fa al mercat de treball, principal font de recursos per a la majoria de la població, les dades són bastant alarmants. Entre l’octubre de 2007 i el de 2009, el nombre de persones a l’atur s’ha disparat un 240%, passant de 18.000 a 63.000. Segons l’EPA, l’atur afecta avui a un 20’8% de la població activa a les comarques de Castelló, sent la província amb majors increments d’atur i una de les taxes més elevades de l’estat.
Precisament és l’atur la principal causa del progressiu empobriment i perduda de poder adquisitiu de les famílies castellonenques. Un informe de la Unió de Consumidors de Castelló de 2008 ja denunciava que el 60% de famílies castellonenques havia vist reduïts els seus ingressos un 8% respecte l’any anterior, que equivalia a una perduda mitjana de 900 euros anuals. En el cas del 30% de famílies amb els ingressos més baixos, l’informe cridava l’atenció sobre efectes aguts d’empobriment.
Recentment, les dades del Banc d’Espanya mostren com s’està ressentint l’estalvi de les economies familiars castellonenques degut a l’atur i la disminució de la massa salarial de la població treballadora. Segons aquestes dades, a mitjans del present any els estalvis dipositats a entitats financeres de la província estaven pràcticament estancats respecte l’any anterior (quan la tendència en altres anys era d’increments entre el 6% i el 7%). Diversos especialistes pronostiquen un creixement negatiu de l’estalvi els pròxims mesos (Mediterraneo, 13/10/2009).
Aquesta situació de deteriorament del poder adquisitiu de la població, agreujada per la perduda de llocs de treball i de salaris, es encara més greu si tenim en compte la situació dels anys precedents. Segons dades de l’Institut Valencià de Finances, entre 2004 i 2007 l’endeutament de la població castellonenca va augmentar un 98%, mentre l’estalvi ho feia un 48%. Per tant, el deute amb entitats financeres era el doble de la capacitat d’estalvi. En 2007, el conjunt de la població devia a les entitats financeres uns 12.700 milions d’euros, sent la de Castelló la tercera província espanyola en nivells d’endeutament. Encara així, era també la província que més visats d’habitatge concedia de tot l’Estat, en concret 65 visats per cada 1.000 habitants, enfront els 10 visats/1.000 hab. de països com França, Holanda o Alemanya.
Conclusions.
En definitiva, la situació de crisi econòmica a les nostres terres afecta de forma preferent els drets socials relatius a l’habitatge i el treball, garantits presumptament per la Constitució espanyola, empenyent la població, especialment les classes populars, els joves i els immigrants a l’atur, la precarietat laboral, la perduda de la vivenda o la impossibilitat d’accedir a la mateixa.
La crisi del model està tenint impacte també sobre el teixit productiu, fins ara especialitzat en els sectors més afectats per la recessió. Aquesta situació té efectes negatius sobre la cohesió social generada fins ara gracies al diner fàcil i els grans guanys obtinguts en l’especulació immobiliària. Es de preveure una creixent tensió social produïda per la fractura en el repartiment de la riquesa social, especialment en quant als llocs de treball i les (escasses) ajudes socials.
A la perduda de teixit productiu i llocs de treball, incrementat per la falta de polítiques industrials i laborals coherents per part de la Generalitat Valenciana, cal afegir la falta de models alternatius tant pel que fa a l’economia com a la política social des de l’esquerra i els moviments socials, especialment des del moviment obrer.
En este sentit, correm el risc de deixar la solució de la crisi en mans d’aquells que l’han creada, especialment les elits econòmiques i financeres (grans empreses, bancs i entitats financeres), així com els grans partits i centres de pensament neoliberals. Correm el risc també de que tot canvie per a que no canvie res, perdent l’oportunitat de transformar el model econòmic i social en benefici de la majoria social, treballadora i popular, implantant un sistema socioeconòmic al servei de la justícia, la solidaritat social i el respecte pel territori i el medi ambient.
- Contracció del sector agrari, degut principalment als alts preus de les matèries primeres i els baixos preus de venda de la producció, que ja obliga a moltes produccions bé a tancar, bé a no cobrir les despeses.
- Retrocés “més o menys important” del sector industrial, afectat per problemes de falta de dinamisme i de finançament, que tenen com a principal conseqüència el important volum de destrucció d’ocupació.
- Davallada de l’activitat constructora propiciada pels alts nivells d’activitat dels anys precedents, la forta sobrevaloració de l’habitatge i l’excés d’endeutament d’empreses i famílies.
- Clara perduda de dinamisme al sector comercial, afectat per l’endeutament del consumidor final, el increment de l’atur i la crisis econòmica general.
- Retrocés de l’activitat turística, degut a la competència internacional, la crisi econòmica i l’atur.
Per a la Càmera de Comerç, la situació és crítica, i no millorarà fins, possiblement, finals de l’any que ve. Fins llavors, és segur que seguirà augmentant l’atur i caient l’activitat econòmica, a uns nivells més alts que al conjunt de l’estat espanyol.
Podem parlar de la fi d’un model socioeconòmic, que es basava de forma desproporcionada en la construcció immobiliària i el taulell com a motor de creixement. Com vorem, la crisi del model ens deixa una perduda considerable de llocs de treball i un elevat atur, un mercat de l’habitatge desrregulat i amb sobreoferta de vivendes i un urbanisme fortament desorganitzat i agressiu amb el territori. Per suposat, el factor més crític i urgent és el social, on cal tenir en compte els efectes de l’atur i de la perduda de poder salarial per part de la població treballadora i les classes populars, ja fortament castigades pel model neoliberal i desarrollista dels darrers anys.
3. Efectes socials de la crisi: atur, perduda activitat econòmica, pobresa, hipoteques, territori, etc…
Com a conseqüència de la destrucció d’ocupació, nombroses famílies castellonenques es troben en situació crítica per fer front a les hipoteques d’habitatges i altres despeses. L’Asociació d’Usuaris de la Banca, Caixes i Asegurances (ADICAE) de Castelló, denunciava en agost de 2008 que 6.200 famílies castellonenques, la meitat d’origen immigrant, es trobaven en risc d’impagament de les seues hipoteques, situació que podria desembocar en embargaments d’habitatges.
Segons feia públic el Deganat de Castelló en octubre de 2008, entre gener i setembre d’exie any s’havien dut a terme 294 execucions hipotecaries, més del doble que l’any anterior. Al mateix temps, s’havien multiplicat per cinc els judicis relacionats amb deutes impagats, duplicat els desnonaments (275 casos) i els procediments per reclamar crèdits de mitjana quantia (3.589). En aquest context, el jutge degà de Castelló, José Luis Conde Pumpido, declarava: “la carga de trabajo de los Juzgados de Primera Instancia de Castellón se ha hecho absolutamente inasumible" (Mediterraneo 26/10/2008).
A pesar de la situació al mercat de treball i de l’habitatge, en un estudi realitzat en maig de 2008 per la Conselleria d’Habitatge de la Generalitat Valenciana, es defensava la necessitat de construir 11.000 vivendes noves a la província de Castelló, degut a la demanda manifesta de la població. Un 70% d’aquesta demanda declara no tenir possibilitats econòmiques per accedir al nou habitatge, sent principalment població jove.
Aquest fet contrasta de forma evident tant amb les xifres d’habitatges buits denunciats anteriorment, com amb les xifres del mercat de vivenda de lloguer, que compta amb 54.100 habitatges, dels quals 10.500 estan buits i disponibles al mercat (Levante 12/03/2009).
En aquest sentit, un informe de l’Observatori Valencià de l’Habitatge, realitzat en 2008, posava de manifest que al voltant de 5.000 joves de Castelló no podrien accedir a la seua primera vivenda per problemes econòmics, ja que haurien de cobrar salaris un 118% superiors als actuals per poder comprar un habitatge de 100 metres quadrats al preu de mercat. Aquest estudi defensava que un 80% dels joves preferia comprar vivenda en lloc de llogar-la, a pesar dels problemes econòmics, mentre que un 30% d’aquests manifestava preferències per habitatges de protecció oficial. Podem concloure ràpidament, que un 50% dels joves castellonencs preferia, bé llogar un habitatge, bé comprar-ne un de protecció oficial. L’Observatori de l’Habitatge no donava importància a aquest fet, però és decisiu pel que fa al paper dels poders públics per intervenir, regulant o fomentant, el mercat de l’habitatge, cercant l’accés dels joves i les classes populars a vivendes dignes i frenant l’expansió especulativa del mercat immobiliari, mentre queden vivendes buides i en desús a les nostres ciutats.
Ens trobem, doncs, en una evident contradicció entre l’oferta i la demanda de vivenda a les nostres comarques, conseqüència de deixar en mans del mercat i la iniciativa privada l’urbanització i la producció d’habitatge. Estem enfront un problema de recursos econòmic, de polítiques socials i urbanístiques, més que en un problema d’oferta d’habitatge.
.
Per altra banda, pel que fa al mercat de treball, principal font de recursos per a la majoria de la població, les dades són bastant alarmants. Entre l’octubre de 2007 i el de 2009, el nombre de persones a l’atur s’ha disparat un 240%, passant de 18.000 a 63.000. Segons l’EPA, l’atur afecta avui a un 20’8% de la població activa a les comarques de Castelló, sent la província amb majors increments d’atur i una de les taxes més elevades de l’estat.
Precisament és l’atur la principal causa del progressiu empobriment i perduda de poder adquisitiu de les famílies castellonenques. Un informe de la Unió de Consumidors de Castelló de 2008 ja denunciava que el 60% de famílies castellonenques havia vist reduïts els seus ingressos un 8% respecte l’any anterior, que equivalia a una perduda mitjana de 900 euros anuals. En el cas del 30% de famílies amb els ingressos més baixos, l’informe cridava l’atenció sobre efectes aguts d’empobriment.
Recentment, les dades del Banc d’Espanya mostren com s’està ressentint l’estalvi de les economies familiars castellonenques degut a l’atur i la disminució de la massa salarial de la població treballadora. Segons aquestes dades, a mitjans del present any els estalvis dipositats a entitats financeres de la província estaven pràcticament estancats respecte l’any anterior (quan la tendència en altres anys era d’increments entre el 6% i el 7%). Diversos especialistes pronostiquen un creixement negatiu de l’estalvi els pròxims mesos (Mediterraneo, 13/10/2009).
Aquesta situació de deteriorament del poder adquisitiu de la població, agreujada per la perduda de llocs de treball i de salaris, es encara més greu si tenim en compte la situació dels anys precedents. Segons dades de l’Institut Valencià de Finances, entre 2004 i 2007 l’endeutament de la població castellonenca va augmentar un 98%, mentre l’estalvi ho feia un 48%. Per tant, el deute amb entitats financeres era el doble de la capacitat d’estalvi. En 2007, el conjunt de la població devia a les entitats financeres uns 12.700 milions d’euros, sent la de Castelló la tercera província espanyola en nivells d’endeutament. Encara així, era també la província que més visats d’habitatge concedia de tot l’Estat, en concret 65 visats per cada 1.000 habitants, enfront els 10 visats/1.000 hab. de països com França, Holanda o Alemanya.
Conclusions.
En definitiva, la situació de crisi econòmica a les nostres terres afecta de forma preferent els drets socials relatius a l’habitatge i el treball, garantits presumptament per la Constitució espanyola, empenyent la població, especialment les classes populars, els joves i els immigrants a l’atur, la precarietat laboral, la perduda de la vivenda o la impossibilitat d’accedir a la mateixa.
La crisi del model està tenint impacte també sobre el teixit productiu, fins ara especialitzat en els sectors més afectats per la recessió. Aquesta situació té efectes negatius sobre la cohesió social generada fins ara gracies al diner fàcil i els grans guanys obtinguts en l’especulació immobiliària. Es de preveure una creixent tensió social produïda per la fractura en el repartiment de la riquesa social, especialment en quant als llocs de treball i les (escasses) ajudes socials.
A la perduda de teixit productiu i llocs de treball, incrementat per la falta de polítiques industrials i laborals coherents per part de la Generalitat Valenciana, cal afegir la falta de models alternatius tant pel que fa a l’economia com a la política social des de l’esquerra i els moviments socials, especialment des del moviment obrer.
En este sentit, correm el risc de deixar la solució de la crisi en mans d’aquells que l’han creada, especialment les elits econòmiques i financeres (grans empreses, bancs i entitats financeres), així com els grans partits i centres de pensament neoliberals. Correm el risc també de que tot canvie per a que no canvie res, perdent l’oportunitat de transformar el model econòmic i social en benefici de la majoria social, treballadora i popular, implantant un sistema socioeconòmic al servei de la justícia, la solidaritat social i el respecte pel territori i el medi ambient.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada